Europa ante el espejo. Josep Fontana. I El mirall bàrbar.

Capítol I. El mirall barbar.

Quan neix Europa? Parlem dels primers assentaments, de les primeres formes culturals, de l’aparició d’una consciència de col·lectivitat? I de quin marc geogràfic parlem? Ha anat canviant. La frontera amb Àfrica està clara, però la separació amb Àsia no tant.

Com a civilització, hem d’assumir l’origen neolític a Mesopotàmia així com la seva deriva en estructures socials i polítiques. Aquest nou model agrari, a una velocitat d’un km anual, s’anà  distribuint pel que anomenen Europa trigant 4.000 anys a arribar als extrems més occidentals. És superposa a una població que viu dels boscos i sintetitza el seu model amb el nou. Es planteja que el basc podria ser la llengua dels darrers caçadors mesolítics.

Així, tot apunta a uns orígens mestissos que trenquen la idea d’una especificitat europea que hauria de justificar un cert tipus d’èxit.  Aquesta visió neix amb l’aparició de la identitat grega enfront del bàrbar asiàtic i es complementa amb la invenció d’una història mítica. El neoclassicisme recupera aquests plantejaments.

Grècia no té una identitat pròpia; ni geogràfica, ni idiomàtica, ni política. S’autodefineix lluitant contra els perses en les guerres mèdiques. Tucídides senyala que Homer no parla d’un únic grup de grecs. La idea de grec apareix al mateix temps que la idea de bàrbar. La idea de bàrbar és quasi fonètica: és aquell que no és capaç de parlar correctament la llengua pròpia, el que la balbuceja.

Herodot parla de l’enfrontament entre grecs i perses com l’enfrontament entre la llibertat grega i el despotisme asiàtic. La igualtat dels drets polítics grecs és quelcom que té sentit defensar davant la tirania (llàstima que Fontana no hagués vist, en 1994, la pel·lícula 300). El teatre s’encarrega de difondre aquesta idea: la major part dels personatges amb comportaments negatius són estrangers. Dionís, en Les bacants, té origen asiàtic. Al final de l’obra, Cadmo i la seva filla, ploren la seva futura vida en l’exili rodejats de bàrbars. Aristòtil justifica l’esclavitud per aquells estranys, estrangers, que, per no ser grecs, són inferiors.

Però la polis democràtica ideal es basava en l’esclavisme, en la separació de la ciutat i el camp endarrerit, en la submissió de la dona a eina reproductiva (Aristòtil creu que la dona, com a ser inferior, té menys dents que l’home), a la divisió entre rics i pobres.

La democràcia grega era una estructura per la qual, el deu per cent de la població, podia anar compartint el poder. El mateix Herodot era, quan estava a Atenes, un estranger sense drets polítics. En el segle IV abans de Crist, en un moment de crisi, les alternatives són Demòstenes que vol recuperar l’hegemonia d’Atenes en un món que ha canviat molt o l’imperi expansiu macedoni que podia obrir nous mercats i alleugerir la tensió social militaritzant bona part de la plebs. Triomfa la proposta macedònia que significarà la derrota dels perses i la disminució progressiva dels participants en la democràcia. Primer pels pactes amb les noves elits macedònies i més tard amb els romans. La democràcia es limità a ser un record llunyà que provocava calfreds a qualsevol ric.

El mite cultural grec també és qüestionable. Era una cultura oral i ben pocs eren capaços de llegir. Licurg, a Esparta, havia prohibit l’escriptura fins i tot de les lleis i sobre les sepultures. La major part de la població era illetrada. Les lleis, fora d’Esparta, s’escrivien sobre pedra. Els pocs llibres –en forma de rotllos- són del segle V a.C. per fixar textos filosòfics o científics –com ara els de medicina- complexos i per a pocs lectors. La primera biblioteca de la qual tenim referència és la d’Aristòtil. Després les biblioteques de les grans ciutats –Alexandria- amb l’objectiu de mantenir el saber en grec. Els usuaris, evidentment, eren una minoria.

Els mites grecs recullen el mestissatge original. Europa era filla d’un rei de Fenícia. Fou raptada per Zeus i dipositada a l’europea Creta on dona llum al rei Minos. La religió grega perd els seus orígens de les estepes nòrdiques i és sincretitza amb el Mediterrani. La rel dels mots “Zeus, déu” té origen indoeuropeu i significa “brillant”. Algunes tradicions el fan néixer també a Creta sintetitzant així els invasors amb els envaïts.

La Creta minoica, “el primer bressol de la cultura europea”  es desenvolupa en un punt estratègic d’encreuament de corrents culturals i comercials. Cap al tercer mil·lenni apareix una cultura que, malgrat invasions i desastres naturals, desenvoluparà grans palaus-temples i una escriptura (lineal A) encara sense desxifrar. Desapareixerà cap a 1380 a.C. (incendi Cnossos) probablement per una invasió micènica.

Els micènics podrien ser els aqueus que conquisten Troia. La seva història s’interromp per noves invasions en la crisi del XII a.C. i coincideix amb les caigudes de l’imperi hitita, els atacs dels pobles mariners a Egipte, la invasió de Canaan pels filisteus, etc. És el començament de l’època fosca grega.

En resum, el que cal és desmitificar la idea d’un poble creador per la d’un seguit de trobades d’orígens diversos. Un bon exemple és l’escriptura. L’escriptura mesopotàmica comença amb marques i segells sobre objectes. Cap a 3200 a.C. els fonemes es transcriuen per plasmar idees sense forma com ara els verbs. Cap al 2.600 a.C. es consolida l’escriptura cuneïforme. L’idioma babiloni es converteix en una eina compartida per diferents cultures.

Els fenicis adapten la idea babilònia adaptant-la a la seva llengua semítica: fan servir un signe per cada so consonàntic i opten per l’escriptura lineal més pràctica per escriure en papirs. Els grecs, que han perdut el lineal B micènic, adapten cap al 800 a.C. l’alfabet fenici (i la paraula byblos pel papir) afegint-li símbols per les vocals. Aquest nou alfabet és la base per l’etrusc (i sembla que aquest ho fou per l’escriptura rúnica d’Escandinàvia), pel llatí i pel ciríl·lic. Àrabs i hebreus heretaren la idea de signes per consonants sense transcriure les vocals. En conclusió, l’alfabet és el resultat d’interaccions entre els diferents pobles. El mateix passa per l’astronomia, la medicina, la geometria,...

I encara, sols coneixem com aquest mestissatge es desenvolupa a Grècia i Roma. Poc ens ha quedat dels etruscs, poble pre-indoeuropeu que fou el primer a desenvolupar, a Europa, estructures urbanes. Hem perdut tota la seva literatura i el seu teatre, sabem que van influir en els celtes i ens deixaren mots fonamentals com ara populus, persona, publicus, littera o mundus.

Sembla que, a Cartago, la capacitat lectora estava molt més estesa. Els pescadors o els camperols sabien llegir. Els romans varen regalar les seves biblioteques als reis africans. Sols es va salvar la Gran Enciclopèdia Agrícola de Magón que va ser traduïda al llatí i va arribar a influir en l’agricultura àrab medieval.

Aristòtil, -ens explica Plutarc- aconsellà a Alexandre que tractés als no-grecs com si fossin plantes o animals. Alexandre no li va fer cas i els va fer partícips de la cultura grega. El món que va conquerir Alexandre es va hel·lenitzar amb teatres i gimnasos (als que anaven els sacerdots jueus de Jerusalem). L’àgora, però, perdé el seu caràcter polític i es limità al comercial.

Roma ocupa i manté el món hel·lènic. Argumenta que el llatí és un dialecte grec i que, Eneas, fugint de Troia, és l’avantpassat de Ròmul. Continua aplicant el criteri de dominar el món des de la mateixa postura de legitimació que els grecs però ara sense participació en nivell d’igualtat. L’emperador dictamina les lleis responen a les peticions de les classes dominants. Així el control dels espais dominats no es manté per la força, sinó pel consens entre el poder central i els poders provincials. Els poders provincials també mantenen l’ordre mitjançant concessions com ara el “panem et circenses” o la realització de sacrificis.

Per tant, a diferència dels grecs, els romans no limiten la ciutadania. Primer la donen als poders provincials i, en 212 d.C. a tots els habitants lliures de l’Imperi. L’Imperi no té mapes que marquin els seus límits. En canvi, les províncies i els poders locals sí que els tenen i marquen clarament els seus dominis. La unió de l’Imperi es mantenia per la comunitat d’interessos i idees entre el govern central i els poders locals. L’administració central practicava una ferma política de delegació, ja que sols podia governar amb una xarxa de municipis i de poders locals que incloïa als reis clients com ara Herodes o ciutats com Tiro.

La literatura culta romana sembla que era inaccessible per la major part de la població. Si la literatura grega era oral i coneguda, la romana no té aquest grau de participació. Això fa que el missatge públic arribi més per la imatge. Aquesta seria la raó per la gran quantitat de monuments propagandístics com ara arcs triomfals, estàtues de l’emperador, etc.

La religió presentava un panteó de deïtats incomptable. El sincretisme romà adoptava qualsevol déu de les zones conquerides. Fins i tot el déu Baal-Hammón de l’odiada  Cartago s’assimila a Saturn. Sols hi havia un element especial: l’emperador com a intermediari entre els déus i els homes amb els ritus de sacrifici.

Però a banda de la religió i els cultes mistèrics (sobretot el del Mitra iranià) Roma sols es va interessar per la cultura grega. Plini divideix el món en dues parts: l’Imperi i els bàrbars. Ovidi, en el seu exili del Mar Negre, s’esgarrifa d’estar a tocar d’un món on sols hi ha barbàrie, fred i horror. Cèsar i Tàcit identifiquen com a unitat als gals i als germànics quan aquells no tenien cap idea de pertànyer a un col·lectiu específic. De fet, les rels de les identitats dels pobles bàrbars comencen amb els enfrontaments amb els romans en els límits de l’Imperi. Així els romans ajuden a crear els fantasmes que han imaginat.

Els primer bàrbars que coneixen els romans són els celtes, un grup heterogeni que abastia des de l’extrem oriental d’Europa que envaeixen Roma en el IV a.C  als bandits i soldats d’Anatòlia. Els segons foren els germànics, raça pura pels romans perquè els veien a tots iguals. Amb 400 anys de distància Tàcit i Procopi coincideixen en la descripció per germànics i gots, exactament com ara que, per l’europeu mitjà, negres i xinesos són tots iguals.

El que històricament s’ha anomenat “gots” era tot un plegat de diferents pobles (alans, huns,...). No hi havia la unitat política que miren de transmetre les dinasties dels bàrbars. En la batalla dels Camps Catalàunics (451, Marne), els huns d’Àtila eren una minoria. Quan Àtila mor, es dissol el pretès imperi. Gots i ostrogots eren confederacions de pobles que no s’arribaren a integrar mai en monarquies com pensaven els historiadors romans.

Els pobles bàrbars no tenien cap intenció de destruir l’estructura romana. S’anaven establint relacions comercials i tributs que els romans pagaven per mantenir la pau. Molts bàrbars s’integren, com a immigrants, en l’exèrcit de l’emperador o en grups, amb el seu propi cap, més tard. Eren els més interessats en mantenir una administració que pagava l’exèrcit. La revolta del Danubi de 376 és més una revolta pel mal tracte d’uns funcionaris romans que cap voluntat agressiva. La victòria d’Adrianòpolis en 378 o la conquesta de Roma d’Alaric en 410 són actuacions per veure reconeguda la seva posició dins l’Imperi. Probablement la deposició de Ròmul Agust en 476 afectés molt poca gent. Era el traspàs, amb certa legitimitat, de l’administració d’unes mans a unes altres.

Si en Orient l’estructura aguanta mil anys més, en Occident caurà quan els conflictes interns siguin més importants que la pressió externa. Els que formaven part de l’Imperi deixen de donar suport a una administració que no satisfà les seves necessitats. Els segles de la decadència, abans de les presumptes invasions bàrbares, ens donen una imatge de creixent privatització de les funcions públiques i d’un augment de les desigualtats. Els nous grans rics van emprant a colons que, fugint de l’endeutament, es posen sota protecció d’aquests nous magnats. Això va fomentant una adscripció a la terra més rentable que el sistema esclavista.

L’historiador rus Rostovtseff, anticomunista furibund, planteja que Roma cau perquè no va poder culturitzar les masses rurals: “la barbàrie del camp” va fer caure la cultura de la ciutat que va rebre el cop definitiu amb els bàrbars vinguts de l’exterior. És a dir, bàrbar és qui s’oposa, és l’antagonista, a l’estructura dominant.

La idea d’una Roma caiguda pel fracàs dels seus dirigents a evitar una invasió externa té una funció moralitzadora. Actualment, aquesta advertència es fa servir per impulsar polítiques que puguin evitar l’amenaça dels immigrants que poden destruir la nostra civilització. És molt més còmode culpar als de fora que analitzar les crisis internes tant actuals com les de Roma. L’anàlisi de les desigualtats, de les privatitzacions de les estructures públiques són perilloses pel poder. Els versos de Kavafis ens remeten a uns senadors preocupats perquè no hi veuen als bàrbars:

Què serà de nosaltres ara, sense els bàrbars?

Perquè cal reconèixer que aquests homes resolien un problema.