divendres, 8 de setembre de 2017

El concurs. Duran i Bas dins l'obra de Josep Pla

Avui 08/09/2017, en RAC1, Lluís Permanyer ha relatat una anècdota de la burgesia del XIX català referida a Manuel Duran i Bas -prohom de Barcelona- explicada per Josep Pla en les seves “Notes disperses” (Ediciones Destino nº 12)

“Francesc Duran [Reynals] és un home d’una gran personalitat física i intel·lectual, extremament simpàtic, d’una netedat i una polidesa en l’entregent que quan es coneix no es pot oblidar mai més. Té un humor constant i, com tots els Duran, el seu humor és irònic i de vegades molt punxegut. Una vegada, em contà el que segueix:

— Quan treballava al Laboratori de Barcelona, la dona de fer feines de l’organisme es deia Cèlia, era molt bona persona, molt discreta, una dona naturalment vella i grassa, notòriament desfardada i bruta, que de jove, però, havia estat una de les entretingudes més boniques i recercades de Barcelona. Quan era possible de posar-hi una mica d’atenció es veien sota el greix i les arrugues unes faccions petites i una pell que havia estat blanca i fina. Un dia hi vaig tenir un diàleg:

— Dispensi, senyor Duran, ¿és que vostè té alguna cosa a veure amb aquell senyor Duran i Bas? — li preguntà la Cèlia.

— És clar! El senyor Duran i Bas fou el meu padrí. Per què m’ho pregunta?

— És que servidora l’havia conegut molt…

I, després d’una petita pausa, la Cèlia afegí amb uns ulls de maliciosa beateria:

— Quin manu!

Encuriosit i enriolat, el meu amic va fer xerrar la vella, i la Cèlia, tota estufada perquè va poder reviure el seu passat gloriós, li va revelar una bona part de l’historial secret de l’exemplar polític conservador, sòlid i honorable, que, com la lluna en el creixent i el minvant, tenia una cara sempre amagada als homes. Malgrat la serietat professional i característica, el senyor Duran i Bas, però, estigué posseït, com gairebé tots els patricis barcelonins, dels dimonis de la luxúria i de la barrila — s’entén, a porta tancada, per no donar mal exemple, perquè un senyor com cal no ha de donar mai mal exemple,independentment del que faci. Resultà que l’exministre havia conegut bíblicament gairebé totes les minyones i dides que havien passat pel seu domicili i que en el «Gavilán», junt amb la flor i nata dels senyors de Barcelona, havia presidit un concurs de c… «En aquest concurs, una servidora — digué la Cèlia — va treure el primer premi.» Per a fer aquest concurs se serviren d'un llarg paravent amb forats prou grans perquè aquelles alegres persones vuitcentistes hi poguessin projectar una curiositat absolutament precisa i estricta.

Quan Francesc Duran explicava tot això tenia molta gràcia, sense que es pugui dir que digués una sola paraula per fer desmerèixer la figura del gran defensor del Dret nacional — que llavors en deien el Dret foral — i les essències del conservadorisme més pur i més aquilotat d’aquest país.

Jo he estat sempre un gran admirador del senyor Duran i Bas; però, després que el biòleg Duran m’hagué explicat aquesta anècdota, la meva estima pel gran polític anà molt d’augment. Una de les coses que no he pogut mai aguantar d’aquest país és el puritanisme. No hi he cregut mai: ha estat impossible. Malgrat l’esforç enorme que s’ha fet i es fa en aquest país per fer creure en coses il·lusòries i inexistents, en tots els aspectes el puritanisme (sobretot l’eròtic), no me l’he pogut mai empassar. Ha estat inútil. Impossible."

A l'esquerra d'aquestes línies, fotografia de Josep Pla fet un pimpollo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada