dissabte, 30 de desembre de 2017

La noia del Cacaolat.

Jordi Vilader Riera, en un cicle de l'Aula de Cultura al Teatre Auditori de Cardedeu va relatar la història del Cacaolat. Parla del seu avi:

"Explica que Marc Viader Bas va ser empès per la penúria econòmica familiar a migrar de la masia, i va anar a Barcelona a buscar feina. Allà va començar a treballar a una lleteria del carrer Xuclà en un moment en què es començava a prendre llet per prescripció de metges i farmacèutics. Fins llavors, la llet gairebé es prenia d’amagat perquè la majoria de gent que la bevia era perquè tenia tuberculosi.

Al cap de poc temps va comprar la lleteria i cap a la meitat dels anys vint, ja en tenia més d'una i s’havia convertit en empresari.

Un viatge a Hongria, d’on era un dels seus treballadors, li va donar la idea de fer un batut amb xocolata aprofitant la llet descremada que fins llavors es llençava a rebuig. Després de fer moltes proves per veure com es podia conservar i produir industrialment, es va trobar una fórmula per fer el xarop base que la família ha guardat gelosament.

Crea Letona junt amb altres lleters i, a poc a poc, es va fent una gran empresa. Marc Viader creia molt en la publicitat i al fet d’aprendre coses viatjant a l'estranger. D’allà va adquirir maquinària i sistemes de conservació.

Abans de la guerra, cap als anys 30, la seva mascota publicitària era una noia a la qual en deien “la Negrita”. Anava bastant escotada i amb faldilla curta. Això va fer que un cop acabada la guerra els anuncis s’haguessin de fer en castellà i la mascota fos un nen robust que es deia “Pepi”.

http://www.elnasdecardedeu.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=3326:177-cacaolat-un-nom-lligat-a-la-historia-de-cardedeu&catid=69&Itemid=188

Una altra imatge de "la Negrita":

dilluns, 25 de desembre de 2017

El auténtico espíritu de la Navidad de Manuel Delgado

"Els antropòlegs ens fem un fart de repetir que totes les tradicions són inventades. El que val la pena és assistir en el moment mateix en que s'inventen i veure d'on ve l'invent. Un cas d'allò més eloqüent és el de la desfilada popular del Día de Muertos a Mèxic DF, que és una "tradició" de fa dos anys resultat de l'escena inicial de SPECTRE, dirigida per SAM MENDES (2015), la penúltima peli de la saga James Bond."
Manuel Delgado. Escopofilia Any 14 Sessió 178.22 de desembre de 2017
http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.es/


Aquesta petita introducció és molt válida per abordar (que no deixa de ser un acte de violència) l'article sobre Nadal publicat per Manuel Delgado en El País amb data 15 de desembre de 2007:

http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.es/2016/12/el-autentico-espiritu-de-la-navidad.html

EL AUTÉNTICO ESPÍRITU DE LA NAVIDAD
Manuel Delgado

Este es un típico artículo navideño. En un doble sentido: es un texto periodístico que habla de la Navidad y es un producto propio de estas fiestas, como lo son el turrón, las luces en las calles o las malas películas familiares. Como una obligación ritual más, se trata de afrontar de forma supuestamente experta cuestiones del tipo: “¿Ha perdido la Navidad su sentido original?”, o “¿se está corrompiendo el verdadero espíritu navideño?”. A estos asuntos de orden general se le pueden añadir matices locales o de actualidad. Entre los primeros, ¿qué justifica una celebración oficial católica en un país oficialmente no confesional?, paradoja parecida a otras del tipo ¿cómo un Estado aconfesional puede encarnarse en un Jefe descaradamente confesional?, o ¿cómo una Constitución laica puede otorgar un trato preferente a la Iglesia Católica?. Entre los segundos, ¿cómo, con una catástrofe ecológica en ciernes, puede darse un derroche como el que practicaremos estas fechas?, o, ¿cómo puede una festividad nominalmente cristiana albergar la creciente pluralidad religiosa de nuestras sociedades? Hace décadas que, en días como hoy, alguien con presunta autoridad se hace preguntas parecidas en voz alta. Como paradigma, recuérdese aquel artículo publicado en 1952 por Lévi-Strauss a propósito del auto de fe a que acababa de ser sometido Papa Noel por las parroquias de Dijon, que concluyó con la quema del personaje en la explanada de la catedral ante centenares de niños (hay versión española: El suplicio de Papa Noel, Taller de Mario Muchnik, 2002).

Por tanto, siguiendo la costumbre, volvámonos a plantear la vieja cuestión: ¿Cuál es ese verdadero sentido de las fiestas navideñas, esa calidad pristina que se considera extinguida o adulterada por culpa del consumismo desbocado, la democracia multicultural o la imposición de modelos culturales tenidos por impuros?

Para procurar una respuesta a tal asunto es indispensable liberarse de dos malentendidos. El primero es el que supone que un hábito cultural como este ha de ser tratado como un vestigio y que, por tanto, sus claves hay que buscarlas en sus orígenes históricos, en nuestro caso en las saturnalias romanas, en los ciclos festivos hibernales de las sociedades agrarias o incluso en arcaicos cultos solsticiales. Pero no siempre conocer la génesis de un fenómeno ayuda a percibir su naturaleza última, de igual modo que saberse la historia del automóvil no implica comprender para qué sirve y cómo funciona un coche. El segundo tópico a desarticular es el que da por descontado que lo que explica un determinado rito es el acontecimiento excepcional que dramatiza, en el caso de nuestra Navidad el nacimiento de una divinidad trágica hace cientos de años. Es al contrario. Es la práctica la que explica la creencia en que aparentemente se sostiene. Primero surge y se satisface la exigencia de sacralizar ciertas conductas, haciéndolas obligatorias y, luego, se inventa un mito que justifica y racionaliza tal imperativo. Los antropólogos llevan toda la vida explicando creencias, pero raras veces han defendido que las creencias expliquen alguna cosa.

A partir de ahí, si se quiere llegar a desvelar el verdadero espíritu de la Navidad lo que tenemos que contemplar es qué cosas hace hacer y luego ver para qué sirven esas cosas, puesto que la obligación que nos imponen no puede responder sólo a la fidelidad mecánica a costumbres absurdas. Entonces, allí donde parecían reiterarse meras tradiciones vacías de contenido, sólo vivificadas artificialmente por la ambición de las grandes empresas comerciales, nos descubrimos involucrados en una red de compromisos sociales, sentimentales, económicos, familiares y de todo tipo –para algunos fastidiosos; entrañables para otros– que vienen a reproducir entre nosotros esquemas de comportamiento que, más allá de contingencias históricas y culturales, constituyen verdaderos universales de toda vida colectiva. 

Lo que tenemos es una masa de conductas prescritas en que se articulan de manera ordenada ingredientes tomados de aquí y de allá, de ahora y de entonces. Con tal amalgama como atrezzo y decorado vemos desarrollarse actividades que garantizan distintas labores. Unas son de orden social y consisten en unir o separar segmentos sociales diferenciados. Por un lado, se juega a abolir las distancias de status, edad, género o clase, restituyendo una especie de ecumene universal que imita los orígenes indiferenciados supuestos a toda sociedad. Pensemos en tantas fiestas tradicionales que invitan y hasta fuerzan a salir de casa para beber, bailar y cantar con desconocidos, fiestas de las que la Noche Vieja no sería sino una versión ya planetaria. Pero también las Navidades son una excusa para que diferentes formas de comunidad restringida –la familia, los vecinos, los amigos, la empresa– proclamen y refuercen su unidad a través del intercambio de regalos o la reunión en banquetes. Cada una de esas unidades se encierra en si misma e impone su derecho de admisión a quien no pertenezca al nosotros autocelebrado. 

En ese marco festivo encontramos otro tipo de mecanismos, ahora de orden intelectual. Se trata de dispositivos cuyo trabajo es abrir canales a través de las cuales otros mundos se manifiestan en el nuestro. Los operadores de tales contactos son los niños. Seres ambiguos por definición, a medio camino entre la nada de la que proceden y nuestra plenitud vital de adultos, los pequeños devienen mediadores que nos unen con el más allá, al tiempo que de algún modo nos protegen de él. Ellos son la puerta viviente que permite que lo que está y debe estar separado se junte: la noche y el día, el pasado y el presente, lo fantástico y lo cotidiano, lo lejano y lo próximo, la muerte y la vida. Es por y para ellos que se cuelan en nuestros hogares –por la ventana, por la chimenea– seres procedentes de universos paralelos: los Reyes Magos, la Befana, el Tió, Santa Claus, Father Chrismas, Papá Noel, el Olentzero, San Nicolás... Son niños quienes, el día del sorteo de Navidad, distribuyen la Gracia y convierten a algunos de nosotros, en efecto, en agraciados. Son ellos también con quienes hablan los muertos, porque ellos mismos están o estuvieron muertos. Ese es el sentido del Día de los Santos Inocentes o del papel que juegan en la cercana Noche de Halloween, por no hablar del lugar que merecen en nuestro imaginario colectivo, de los cuentos tradicionales a películas de éxito reciente.

Ninguna de esas funciones es exclusiva de nuestra Navidad. Las hallamos en la Hanuká judía, el Kwanzaa afroamericano, el Yule neopagano o el Eat Ramadán musulmán. Hasta en culturas remotas encontraríamos analogías y paralelos: el potlacht de los kwakiutl de la costa del Pacífico de Canadá –ejemplo de dilapidación ritual y ostentatoria de bienes– a las kachinas, muñecas que usaban los niños pueblo, en el actual Nuevo Méjico, para comunicarse con los espíritus de los ancestros. En cuanto a la dimensión comercial de la Navidad, el mercado no hace otra cosa que proveer de objetos el intercambio de dones que los humanos realizan entre si o con entidades sobrenaturales. El capitalismo excita y parasita exigencias sociales que no ha inventado y que un día, sin duda, le sobrevivirán.

He ahí el verdadero Espíritu de las Navidades, el de las pasadas, el de las presentes y seguro que el de las futuras, aunque haya sido o vaya ser bajo otros nombres o con otras formas. Porque las sociedades humanas viven de inercias y repeticiones que le sirven para continuar siendo justamente eso, sociedades, formas que los humanos conciben y organizan con el fin de vivir juntos, puesto que se necesitan. Para ello, el ser humano inventa una y otra vez costumbres nuevas, que son siempre las mismas. Todas tienen, en cualquier caso, idéntica misión: hacer que no se olvide que nadie –le guste o no– acaba nunca en si mismo, sino que continua en quienes, visibles o invisibles, le rodean. 

diumenge, 24 de desembre de 2017

Sedentarios. Conferencia de Robert Sala en la Fundación Juan March

Dr. Robert Sala, URV y parte del proyecto Atapuerca
Conferència Fundació Juan March: Sedentarios
Ciclo Orígenes de la civilización. Perspectivas evolucionistas 6/11/2008

Lo que nos hace humanos ¿es parte de la evolución orgánica o es otra cosa?

Se buscarán en el Neolítico datos que nos permitan plantear la hipótesis de que lo que llamamos cultura es una adaptación humana y que sigue las leyes de Darwin.

Clima:
15.000.000 por primera vez casquetes polares importantes.
13.000 -12.500: ligero calentamiento
12.500 -10.500: enfriamiento
10-500 – hoy: cálido

El Neolítico aparece en ese calentamiento. El hombre es capaz de PRODUCIR su propio alimento, primero con la agricultura, después la ganadería.

No existía el estrecho de Bering. Las islas de Indonesia estaban conectadas al continente. El mar Rojo no existía, el mar Caspio y el Negro estaban unidos. El Mediterráneo era más bajo. No existía el canal de la Mancha pero sí el estrecho de Gibraltar.

Cuando se separan el Caspio y el Negro, el Negro estaba cerrado siendo una cuenca interna y poco profunda. El mar Negro se conecta con el Mediterráneo en un período muy rápido. Aparece el Báltico, el mar del Norte, y la parte atlántica se configura como actualmente. La vegetación del Próximo Oriente en la época glacial era de coníferas.

En Tell Abu Hureyra hace 13.000 en Siria se planta trigo y se combina con la caza masiva de gacelas. La gacela emigraba hacia el norte en la época de nacimiento y después bajaban hacia el sur pasando por Tell Abu Hureyra. Allí los humanos practicaban una caza intensiva que les daba comida para todo el año. Capturaban todas las que podían de forma indiscriminada. Era caza pero adaptada al cambio climático. Simultáneamente se domestica el centeno y el trigo.

En China entre 8.000 i 3500 BP se convierte en una zona húmeda. Los pobladores aumentan el consumo de arroz, en el que se especializan como nosotros lo estamos en el trigo y América sigue con el maíz. En África se domestica el vacuno y la especie vegetal “ñam”.

A partir de las zonas húmedas, tanto en América como en Ásia. los pobladores aprovechan sus conocimientos para ocupar zonas un poco más áridas.

Europa no crea el Neolítico. Le llega tarde procedente del próximo Oriente. El clima favorece a Europa y no le crea zonas áridas. Se convierte en pescador y recolector de marisco. No hay producción. Se cambia el consumo de la gran fauna desaparecida por la pesca y el marisco. Es decir, los humanos se adaptan a cada zona según el cambio climático. En Europa no se domestica nada.

En las minas de Gavà se obtiene en 7000 BP la variscita con finalidad de lujo. Se considera adaptativo por la cohesión social que produce.

La evolución se produce en todos los ámbitos de la vida humana además de la economía. La primera cerámica aparece en 13.000 BP en el valle del rio Amur, al este de Siberia (frontera ruso-china) y en Japón. Estas sociedades no fueron domesticadoras. Fueron sociedades paleolíticas con cerámica.

La socialización de la cerámica sí es neolítica. La invención no. Hay una venus (Dolni Vestonice) en la República Checa realizada con tierra cocida de más de 27.000 BP. No es de uso cotidiano, no es para uso habitual sino ritual.

El pulimiento de la piedra sí es una novedad total del Neolítico y no tiene ocurrencias en el Paleolítico.

El sedentarismo aparece en el creciente fértil. Ejemplos son Jericó, que es la única que ha pervivido como ciudad hasta hoy o Çatal Huyuk con urbanismo basado en la defensa y la aparición de palacios, lugares donde el jerarca vive o usa.

La escritura en un inicio tiene una función contable de las propiedades.

La organización de la sociedad también fortalece la identificación del grupo. Probablemente la identificación de los grupos fue clave para el dominio de sapiens sobre neandertal.

La producción de alimentos nos permite ocupar zonas menos ricas y exportar las culturas: así la cultura griega o la cultura de los megalitos británicos o llevar alimentos a los astronautas. Los científicos de Napoleón inventa las latas de conserva que permiten la invasión -fallida- de Rusia.

Europa, con una climatología óptima, se vio invadida por una nueva economía originada en el creciente fértil que hará desaparecer la población original. Las poblaciones avanzadas de Liguria o el Danubio parece que se adaptaron bien al cambio pero el resto parece que fue desplazada y eliminada. Se introduce el indoeuropeo, procedente de la zona de Anatolia que también se expandirá hacia la India.

Pero también hay cambios físicos. Centro Norte de Europa tolera mejor la lactosa que el resto. Esto sugiere la idea que esa zona de cazadores-recolectores era el foco de consumo de leche de vaca y no fue totalmente eliminada por el avance neolítico del creciente fértil. Pero el resto también se ha adaptado mejor o peor. La diabetes también surge con el cambio de dieta. El consumo de ñame en África es una defensa contra la malaria.

Es un aviso que una adaptación puede ser positiva o negativa. Igual que pasó con el cazador-recolector puede pasar con el aprovechamiento del petroleo en los casquetes polares que se están deshelando o con la modificación genética de los alimentos.

La esperanza de vida en Atapuerca era de 30 años, ahora es de 70. Para el ponente, esto es evolución.


dilluns, 18 de desembre de 2017

Resum de Càndid, de Voltaire

Títol: Càndid o l'optimisme
Títol original i any: Candide ou l'Optimisme (1759)
Autor: Voltaire
Traductor: Jordi Llovet
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Número de la col·lecció: 344
Any de publicació: 3ª ed. agost 2012
Nombre de pàgines: 173
ISBN: 9788484373384

I Com Càndid va ser criat en un bell castell i com va ser-ne expulsat.
II Allò que va succeir-li a Càndid entre els búlgars.
III Com Càndid es va escapar dels búlgars i el que després li va succeir.
IV Com Càndid va retrobar el seu mestre de filosofia, el doctor Pangloss, i tot el que va succeir.
V Tempesta, naufragi, terratrèmol, i allò que va succeir a Càndid, al doctor Pangloss i a Jaume, l'anabaptista.
VI Com va fer-se un bon auto da fé per evitar els terratrèmols i com Càndid va ser apallissat.
VII Com una vella va prendre esment de Càndid i com aquest va retrobar el que estimava.
VIII Història de Cunegunda.
IX Què va ser de Cunegunda, de Càndid, del gran inquisidor i d'un jueu.
X En quin estat desastrós Càndid, Cunegunda i la vella van arribar a Cadis, i el seu embarcament.
XI Història de la vella.
XII Continuació de les desgràcies de la vella.
XIII Com Càndid va ser obligat a separar-se de Cunegunda i de la vella.
XIV Com Càndid i Cacambo van ser acollits pels jesuïtes del Paraguai.
XV Com Càndid va matar el germà de la seva estimada Cunegunda.
XVI Allò que va succeir als dos viatgers amb dues noies, dos micos i els salvatges anomenats orelluts.
XVII Arribada de Càndid i del seu criat al país d’Eldorado i allò que hi van veure.
XVIII Allò que van veure al país d’Eldorado.
XIX Allò que els va succeir a Surinam i com Càndid va conèixer Martí.
XX Allò que va succeir en alta mar a Càndid i a Martí.
XXI Càndid i Martí s’acosten a la costa de França i enraonen.
XXII Allò que va succeir a Càndid i a Martí travessant França.
XXIII Càndid i Martí van a les costes d’Anglaterra. Allò que hi troben.
XXIV De Paquita i de fra Girofle.
XXV Visita a cal senyor Pococurante, noble venecià.
XXVI D’un sopar que van fer Càndid i Martí amb sis forasters, i qui eren.
XXVII Viatge de Càndid a Constantinoble
XXVIII Allò que va succeir a Càndid, a Cunegunda, a Pangloss, a Martí, etc.
XXIX Com Càndid va retrobar Cunegunda i la vella.
XXX Conclusió.

APUNTS FONAMENTALS
L’acció es situa en torn a 1755, any del terratrèmol de Lisboa i durant la Guerra dels Set anys (1756-1763) on s’enfrontaren França, Àustria i Rússia per una banda i Prússia i Anglaterra per l’altre. Els àvars són els francesos i els búlgars són els alemanys.
Tota l’obra s’enfronta al plantejament de Leibniz de que vivim en el millor dels mons possibles.
El resum és pobre perquè la riquesa de l'obra està en els matisos.


SOBRE ELS NOMS D’ALGUNS PERSONATGES
·         Cunegunda: Seria la unió del substantiu cony derivat del llatí “cunnus” i una terminació típica alemanya. En castellà seria “Coñez” o en els països nòrdics “Conyenson”.
·         Pangloss: Del grec “pan” (tot) i “glos” (llengua). Home que es tot llengua, tot raonament.
·         Pococurante: En italià, que no s’ocupa de res.

RESUM
1) Càndid és un jove innocent i encantador que viu al castell d’un baró. El seu mestre, el doctor Pangloss, li demostra dia a dia que aquest és el millor dels mons possibles. La seva vida és com un somni i s’enamora de Cunegunda, la filla del baró. La baronessa els descobreix i, d’una puntada, el fan fora del castell.

2) Expulsat del seu paradís acaba, sense saber ben bé com, allistat a l’exèrcit búlgar. S’intenta escapolir i quasi el maten a fuetades. Tot just quan comença a tenir una mica de pell comença la guerra.

3) Càndid aconsegueix amagar-se i sobreviure. Quan acaba la batalla arriba a un poble arrasat pels búlgars i veu el veritable horror de la guerra. Tot seguit arriba a un poble arrasat pels àvars i veu el mateix. Aconsegueix provisions i fuig cap a Holanda. Demana caritat però ningú no li dona res. Fins i tot és vexat per no manifestar-se obertament a favor o en contra del papa. Un anabaptista s’apiada d’ell i li dona feina i menjar. L’endemà troba a un captaire pollós.

4) El captaire és Pangloss. Li informa que Cunegunda ha estat violada i morta. Els barons també han estat trossejats però, no cal patir, en una baronia àvara, els búlgars, han fet el mateix. Pangloss es troba en aquell estat per culpa d’una sífilis heretada d’un company de Cristòfor Colom. Però sense la sífilis no tindríem la xocolata… L’anabaptista fa curar a Pangloss -que sols ha perdut una orella i un ull- i se’ls porta a Lisboa. Discutint sobre com els mals particulars són necessaris per al bé comú, es veuen al bell mig d’una tempesta perfecta.

5) L’anabaptista intenta salvar a un mariner que l’acaba de copejar i el mariner fa que s’ofegui. Càndid vol salvar al seu amic, però Pangloss li convenç que era el seu destí. La nau s’enfonsa i tots s’ofeguen menys Pangloss, Càndid i el mariner assassí. Arriben a Lisboa i esclata el terratrèmol de 1755. Moren 30.000 persones. El mariner troba que pot ser una oportunitat, se’n va a robar i a violar. Pangloss li recrimina i el mariner li contesta que ja ha apostatat tres vegades a Nagasaki i que ja ho ha vist tot. Càndid queda colgat de runa i Pangloss li diu que no pateixi, que això ja va passar fa poc a Lima i és per una connexió geològica entre Lima i Lisboa. Sobreviuen i ajuden als lisboetes. Pangloss insisteix en què, vivint en el millor dels mons possibles, el terratrèmol és el millor que els podia passar. Un auxiliar de la Inquisició ho sent i fa que l’agafin.

6) La Universitat de Coïmbra determina que el millor per evitar un nou terratrèmol és fer un bon acte de fe. A Pangloss el pengen i a Càndid el fuetegen. La terra torna a tremolar i Càndid comença a dubtar que, amb tot el que està passant, aquest sigui el millor dels mons possibles. Una vella li demana que l’acompanyi.

7) La vella el cuida i el porta davant una dona. Es Cunegunda. La van violar però no la van matar. Als seus pares sí que els van matar i al seu germà també. Cunegunda li demana que li expliqui tot el que li ha passat i Càndid ho fa. Tot seguit Càndid li demana a Cunegunda que li expliqui la seva història.

8) Cunegunda fou violada per un búlgar al qual matà el seu capità. El capità se la porta i la fa servir fins que la ven a un jueu. El Gran Inquisidor se la vol quedar i ho pacta amb el jueu. Mitja setmana per cadascú. L’inquisidor munta un “auto da fe” i Cunegunda veu a Càndid i Pangloss. Li encarrega a la vella que se’n cuidi de Càndid. Es posen a sopar i arriba el jueu.

9) El jueu intenta matar a Càndid però Càndid el mata a ell. Tot seguit arriba l’inquisidor i Càndid, com a cosa pràctica, també el mata. Cunegunda, la vella i Càndid fugen cap a Cadis. La Inquisició arriba a la casa, enterra al prelat i llença el jueu a un femer.

10) En una posada s’adonen que els han robat els diners. Venen un cavall i arriben a Cadis. Allí s’està preparant una flota per lluitar contra els jesuïtes i els indígenes americans que s’han revoltat. Càndid fa unes floritures amb l’espasa i l’anomenen capità d’un vaixell. En la travessia, la vella li diu a Cunegunda que no ploriquegi, ja que ella ho ha passat pitjor. Li demanen que expliqui la seva història.

11) La vella era filla d’un papa i va ser extremadament rica. El dia de les noces, li enverinen el nuvi. S’embarca amb la seva mare i la seva cort per relaxar-se però són capturades per uns pirates que els violen a tots i totes fins que arriben al Marroc. Allí, en mig de múltiples guerres civils, massacren a totes les seves companyes. Ella queda abandonada sobre un munt de cadàvers.

12) És trobada per un castrat napolità que havia estat a la seva baronia quan era nena. Creu que està salvada però el napolità la ven com a esclava en Alger. Contrau la pesta. És comprada i venuda un munt de vegades i acaba en el serrall d’un agà en guerra contra els russos. Els russos assetgen el castell i els soldats que protegeixen el serrall es mengen als eunucs i després a les noies però a bocins. A ella li mengen un natja. Els russos entren i maten tots els soldats. Un cirurgià francès les cus com pot. Desprès se la queda un boiar que la fa treballar de jardinera i la fueteja cada dia. El boiar és derrotat en una rebel·lió contra el tsar. Ella fuig per tota Europa acabant a Rotterdam treballant pel jueu amant de Cunegunda. Però mai ha volgut morir. Sols ha conegut dotze persones que es decidiren a suïcidar-se. Quan acaba la seva història repta a veure qui no ha maleït la seva vida.

13) Arriben a Buenos Aires i el governador es queda enamorat de Cunegunda. Càndid diu que es la seva promesa i el governador li fa anar a revisar les tropes. Tot seguit li demana matrimoni a Cunegunda. Ella li demana una estona per consultar-ho amb la vella. La vella li diu que deixi a Càndid i es casi amb el governador, ja que en té molts, de diners. Però arriba una barqueta amb un jutge que els persegueix per la mort de l’inquisidor. La vella insisteix a Cunegunda que es casi amb el governador i avisa a Càndid que ha de fugir.

14) Fuig amb el seu criat Cacambo a les terres dels jesuïtes. Es troba al germà de Cunegunda, que pensava que era mort però resulta que és capità d’un grup de jesuïtes.

15) El germà de Cunegunda explica com es va salvar de la mort. Càndid li diu que es vol casar amb Cunegunda i el germà s’ofèn per la manca de genealogia noble de Càndid, així que l’ataca. Càndid es defensa i el mata. Ja ha mort tres homes dels quals dos eren capellans. Fugen.

16) Veuen dos micos perseguint dues noies despullades. Càndid els mata i les noies s’emprenyen. Elles ho expliquen a la seva tribu, els indis orelluts, que captura a Càndid i Cacambo. Preparen una olla per cruspir-se’ls però Cacambo els convenç que són enemics dels jesuïtes i els alliberen.

17) Arriben a Eldorado.

18) Són informats dels costums. Creuen en Déu però no tenen religiosos; cadascú es lliure en la seva relació amb Déu. No hi ha jutges ni presons però sí un immens Palau de les Ciències. Demanen permís al rei i marxen amb cent moltons carregats d’or i joies.

19) Perden quasi tots els moltons. Es troben un esclau que els explica les seves penúries i els hi fa comprendre el valor del sucre. Vol anar a Buenos Aires a raptar a Cunegunda. Un capità espanyol li adverteix del perill d’anar a Buenos Aires i no el vol portar.  Li diu que Cunegunda és la preferida del governador. Envia a Cacambo per comprar-la mentre ell se n’anirà cap a Venècia. Un capità holandès li diu que el portarà però li roba els dos moltons que li quedaven. Ho denuncia a un jutge holandès i acaba essent multat. Busca una cabina a un vaixell francès i fa una mena de concurs per trobar un acompanyant que hagi patit molt. Troba a Martí, un savi llibreter acusat d’una heretgia.
“Quan treballem a les sucreres i la mola ens atrapa un dit, ens tallen la mà; si volem escapar-nos, ens tallen una cama: a mi m’han passat les dues coses. És a aquest preu que preneu sucre a Europa.”

20) Martí és maniqueu. Veu la constant presència del mal però mai no ha vist la del bé. Mentre parlen veuen un combat entre dos vaixells. El vaixell del capità holandès s’enfonsa. Càndid recupera un moltó –sense càrrega- i es posa molt content.

21) Arriben a França però Càndid no té gens d’interès a conèixer-la. Càndid planteja a Martí si l’home ha estat alguna vegada bo. Martí argumenta que no hi ha cap raó perquè, en algun moment, hagi estat diferent del present.

22) Arriben a Bordeus. Tothom va a París i s’afegeixen. Coneixen una mica la societat parisenca. Li enganyen, li roben i, quan l’han de tancar a la presó, suborna a un algutzir i fugen a Anglaterra.

23) Tot just arribar a port veuen com afusellen a un almirall. Càndid no vol ni trepitjar aquell país i embarca cap a Venècia bordejant França i Espanya.

24) Arriba a Venècia i no troba a Cunegunda. Martí està convençut que Cacambo ha fugit amb els diners. Veuen una parella que sembla feliç i volen comprovar-ho. Ella és Paquita, que havia servit en el castell del baró; ara, treballa de prostituta i és molt infeliç. L’home és un capellà, client de Paquita, que també està avorrit de la seva vida. Càndid sent parlar del senador Pococurante i el vol conèixer.

25) El senador Pococurante està cada cop més fart de les dones, de la pintura, de la música i de la literatura.
“Jo llegeixo perquè em dona la gana; només m’agrada el que em serveix d’alguna cosa. (...) No tinc pèls a la llengua, jo dic el que penso, i me’n fum si els altres pensen o no el mateix que jo.”
Se’n van amb el dubte de si és un plaer no sentir plaer cap cosa.

26) Apareix Cacambo. Li diu que Cunegunda està a Constantinoble. Càndid sopa amb sis exreis que expliquen les seves històries.

27) Cacambo explica a Càndid que Cunegunda es esclava d’un príncep romanès, que s’ha tornat molt lletja i que els hi han robat tots els diners. Salpen cap a Constantinoble i Càndid es fixa en dos remers. Són Pangloss i el germà de Cunegunda. Els compra i van a buscar a Cunegunda.

28) El germà de Cunegunda i Pangloss expliquen com han sobreviscut i han acabat de remers. Pangloss continua convençut de què tot va bé, que Leibniz no s’equivoca i que viuen en el millor dels mons possibles.

29) Troben a Cunegunda que, efectivament, està horrorosa. La vella suggereix que ocupen una petita casa. Cunegunda no és conscient d’haver-se enlletgit tant perquè ningú no li ha dit però exigeix a Càndid que compleixi les promeses de casament. Càndid, a contracor, accepta. El germà s’hi oposa i Càndid s’emprenya i amenaça de matar-lo de bell nou.

Conclusió) Càndid sotmet la qüestió als seus companys i decideixen enviar al germà de Cunegunda un altre cop a galeres i després a Roma. Els prestadors jueus estafen a Càndid que es queda sols amb la casa, Cunegunda es torna cada dia més lletja i més remugaire, la vella es torna més insuportable que Cunegunda, Cacambo estava fart de treballar la terra i anar a vendre al mercat, Pangloss amargat de no poder brillar en una Universitat alemanya i Martí estava calmat perquè sabia que, en qualsevol altre lloc estaria igual de malament.
La vella planteja què és pitjor: les desventures que han passat o estar-se consumint a Constantinoble. Martí pensa que es viu o en la incertesa o en l’ensopiment, Pangloss s’ha tornat pessimista però no ho vol acceptar. Arriben Paquita i el frare. Ella continua essent prostituta però amb poc èxit. El frare s’ha fet turc. Ja no saben que pensar i demanen ajut a un dervix turc. Els hi diu que no hi ha res a fer i els engega a dida. Coneixen un turc que té poques terres però és feliç. Arriben a una conclusió:
“Treballem i no ens escalfem el cap –va dir Martí- és l’única manera de fer la vida suportable.”


dijous, 14 de desembre de 2017

Comparativa glaciacions i episodis isotòpics en el plistocè

L'arqueologia, a l'hora d'analitzar els períodes de canvi climàtic del plistocè, està donant cada cop més rellevància als períodes isotòpics. A banda d'una major precisió, el model d'isòtops és molt més global mentre que el de glaciacions, a priori, sols seria estrictament vàlid per Europa central.

Efectivament, si fem una ràpida comparativa, la precisió dels períodes de variació isotòpica és molt més acurada i mostra més episodis. En la gràfica adjunta s'assenyalen en color blau els períodes freds i, en taronja, els càlids.



Font per la datació dels períodes isotòpics:
http://prehistoria.forosactivos.net/t738-metodos-de-cuantificacion-cronologica-la-cronologia-climatica-isotopos-de-oxigeno
Aquesta font segueix el quadre de Bowen, Shackleton & Opdyke

dimecres, 13 de desembre de 2017

Normalitat i confiança segons Natza Farré i Empar Moliner

Dues idees interessants sobre la normalitat i la confiança.

La millor garantia
Natza Farré
Ara
13/12/2017
(...)
La normalitat és un terme molt perillós. Ho és, entre altres coses, perquè encasella els fets i les persones. Les encercla de manera que sortir de la línia garanteix automàticament un insult. Que acusin algú de no ser normal el converteix en un ésser que no encaixa, i el principal argument del sistema és recordar-te que l’objectiu és ser una peça més dins un engranatge que funciona. És a dir, que encaixis. El problema és que les persones encara som persones a més de peces. Per això no hi ha res que sigui normal. El sistema juga en un altre planeta quan insisteix en la normalitat. Encara ens queda això. Ser les peces que no encaixen.

https://www.ara.cat/opinio/natza-farre-la-millor-garantia_0_1924007591.html

Marta Rovira i el coronel
Empar Moliner
Ara
13/12/2017
(...)
Però, tot i així, quan veig un polític, el primer que penso, potser l’únic que penso, és si és o no és cínic. Aquesta és la pregunta que em faig. És cínic? Li confiaria allò que més estimo? Trucaria a la seva porta si m’estigués escapant de la Gestapo? La resposta pot ser no per diverses raons (interessos, qualitat moral o fins i tot frivolitat) o pot ser sí. És tot.

https://www.ara.cat/opinio/empar-moliner-marta-rovira-coronel_0_1924007616.html


dimarts, 12 de desembre de 2017

El sintagma nominal i els pronoms febles. Definits o indefinits.

Reconec que no tinc ni puta idea de sintaxi. I és una llàstima perquè permet estructurar molt millor el que vols comunicar.

Si et trobes en una situació semblant a la meva, quan sents a parlar de determinants definits o indefinits et venen tots els mals. I no és tan greu. 

Qui rep l'auxili del determinant és el Sintagma Nominal que té com a nucli el nom. Per exemple:
  • La gallina. Les gallines.
  • Aquesta gallina. Aquella gallina.
  • Gallina.
  • Una gallina. Tres gallines. Poques gallines, 
En aquesta mirada a vol d'ocell (la gallina és un ocell?) veiem quatre casos que s'agrupen en dues possibilitats:

SÓN GALLINES DEFINIDES
Si porten un article definit (el, la, els, les).
Si porten un demostratiu (aquest, aquesta, aquests, aquestes, aquell, aquella, aquells, aquelles).

SÓN GALLINES INDEFINIDES
Si no porta cap determinant, si està sola en el món.
Amb qualsevol altre determinant: un, una, alguna, moltes, poques, tres, bastants, cap,...


De tota la vida que el que s'aplica a les gallines també s'aplica als Sintagmes Nominals.

Per tant:
Si el SN s'acompanya d'article definit o determinant demostratiu: SN DEFINIT
En cas contrari: SN INDEFINIT

Aquesta distinció ens és imprescindible per treballar amb els pronoms febles quan substitueixen a un Complement Directe. Recordem que el CD no necessita concordar amb el verb: 
  • Jo veig la gallina.
  • Nosaltres veiem la gallina.
  • Jo veig gallines.
  • Nosaltres hem menjat una gallina.
Si el SN que fa de CD és definit, farem servir EL, LA, ELS, LES.
Si el SN que fa de CD és indefinit, farem servir EN

  • Jo veig la gallina. La veig.
  • Nosaltres veiem la gallina. La veiem.
  • Jo veig gallines. En veig.
  • Nosaltres hem menjat una gallina. N'hem menjada una.
Del darrer cas hem de tenir present que el determinant indefinit (una) no és substituït pel pronom feble. És coherent, perquè no pot informar-nos de quantes gallines ens hem cruspit. Per això hem d'afegir el determinant indefinit al pronom feble.


Fixa't també (pel mateix preu) que hem fet concordar el gènere del participi. Si no et vols complicar, mantens el pretèrit indefinit i tots feliços.

Finalment, recorda que si es tractès d'un imperatiu, un gerundi o un infinitiu, el pronom el situaríem al final:

  • Menja-te-la!
  • Estem menjant-nos-la.
  • Qui pogués menjar-se-la!


Una gallina indefinida
La gallina que ens ha ajudat amb aquest tema, aquella gallina, ja no està entre nosaltres.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Sobre capitalitats culturals. Manuel Delgado

Interessant conferència de Manuel Delgado sobre capitalitats culturals amb referències a Pierre Bourdieu, Henri Lefebvre, Jane Jacobs, etc.




dimarts, 5 de desembre de 2017

De què fuges, qui et persegueix? d'Empar Moliner

Autor: Empar Moliner
Títol: De què fuges, qui et persegueix?
Pàgines: 174
Any: Febrer 2017
Editorial: Columna
ISBN: 978-84-664-2221-5
DIBA: N 833 Mol

Abans era bastant comú escoltar opinions del tipus “Moliner és Quim Monzó però en dona”. Sigui perquè Quim Monzó ha deixat la literatura, sigui perquè ella cada cop escriu millor, aquesta opinió és ja difícilment sostenible. Perquè Empar Moliner escriu molt bé.

Si t’agrada llegir i t’agrada córrer és molt probable que hagis passat per De què en parlo quan parlo de córrer d’en Murakami.

Efectivament hi ha molts punts de contacte. Tots dos parlen de la seva vida, de la seva obra i de la passió per córrer, però sobretot de les sensacions de córrer. I en aquest aspecte és on es produeix una especificitat en la màgia de la lectura. Com a lector, d’alguna forma, sempre acabes participant en una mena de comunió entre el relat, l’autor i tu. Però quan notes que participes sensitivament en la mateixa experiència, en certa manera inefable, arribes a una experiència lectora de tranquil·la transcendència.

I si, en lloc d’asfalt com Murakami, et tira més la muntanya, un punt més.

I si, somies, algun dia en fer una marató, per exemple la de Nova York, bonus.

I si, a banda d’agradar-te llegir i  córrer per la muntanya ets dona, honestament no sé que fas que encara no ho has llegit.


Sols una pega. El tipus de lletra. Si fos un Word seria una Calibri 22, es a dir, lletra molt gran. Quin és el problema? Que s’acaba massa ràpid.

divendres, 1 de desembre de 2017

Sobre la violència. Manuel Delgado

Video curt per TVE on Manuel Delgado parla sobre la violència. A destacar la part sobre fútbol i esports on fa referència a Norbert Elias i la seva Deporte y ocio en el proceso de civilización.

31 Octubre 2012

diumenge, 26 de novembre de 2017

Verbs acabats en -èixer

Sembla que hi ha gent que s'inventa terminacions de l'infinitiu en -èixer. Gran pecat. Sols hi ha tres verbs en català (i llurs derivats) que acaben en -ÈIXER. Sigues una mica obert, com l'accent d'aquests infinitius i recorda'ls per sempre mai més. En aquest cas, la mnemotècnia combina religió i sexe que sempre funciona bé.

A la verge, que estava en edat de MERÈIXER, se li va APARÈIXER un àngel i es va quedar sense CONÈIXER  -en el sentit bíblic-  baró. Els participis són

MERESCUT
APAREGUT
CONEGUT

Podem especular sobre què va opinar la verge al respecte però segur que va pensar en algú que havia de CRÉIXER dins seu i NÉIXER (o NÀIXER) segons la profecia. Aquest tema el va deixar tancat l'àngel, com l'accent d'aquests dos infinitius.

Els derivats de la forma -ÉIXER. 
De fet hi ha una mica de trampa perquè APARÈIXER en realitat és un derivat de PARÈIXER però a efectes pràctics ja va bé.
També existeix irèixer però és un verb molt antic (vol dir aïrar-se) i dubto que qui ho faci servir tingui dubtes.

desconèixer
reconèixer

desmerèixer

parèixer
comparèixer
desaparèixer
descomparèixer

reaparèixer

El verb péixer seria el tercer de la forma -éixer. Vol dir donar past al bestiar i ficar menjar a la boca. Sols cal destacar que és el verb que dona origen a la frase feta "donar peixet".

dissabte, 25 de novembre de 2017

Indefinits

Els indefinits segons l'enciclopedia catalana:

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0188505.xml

L'article indefinit (un, una, uns, unes),
que molts gramàtics inclouen més aviat dins les formes adjectivals o pronominals,
pot revestir matisos especials de significació, com és ara
el de qualitat principal o característica (és un gandul/és gandul),
el d’al·lusió emfàtica a qualitats conegudes d’una cosa o persona (caldria un Einstein per a resoldre aquest problema; ha travessat tot un Pirineu),
el d’aproximació quantitativa (eren uns cinquanta a menjar) i
el de substitució emfàtica de l’article definit (un home honrat no ho faria, això).

Entre els adjectius indefinits, alguns són invariables, però la majoria presenten accidents de genère i nombre:
algun, tot, mateix, cert (amb dues terminacions al singular i dues al plural),
altre (amb dues al singular i una al plural),
tal i qualsevol (o qualsevulla) (amb una al singular i una al plural: qualssevol o qualssevulla),
cada i cap (invariables) i
ambdós (femení: ambdues) i sengles (sempre plurals).

Els pronoms indefinits són
algú, ningú, cadascú, tothom, altri, qualsevol, res, tot, alguna cosa, quelcom, un, una, un hom, hom.


dimecres, 22 de novembre de 2017

Tan i tant.

Tan complementa un adjectiu o un adverbi (o locució adverbial).
No siguis tan antipàtic 
Per què véns tan aviat? 
Es tan bonic, tan lleig, tan prim, tan rodó,...
Estava tan a prop, tan lluny, tan endavant,...
Anava tan de pressa, ...

Tant complementa un nom o un verb.
No pateixis tant
És que gastes tant (de) paper!
Tant córrer no pot ser bó.
Guanya tants diners,... 
Esmerça tant de temps,...
Tant de bó ho encerti.
No pensis tant.

Darrerament, a més, viatja tant per feina i dorm tan poc que hi ha matins que es desperta desorientat i amb taquicàrdia.


TAN
El gelat de maduixa no és tan bo com el de pinya.
tan bo (adj., perquè qualifica gelat)
No entenc com pots nedar tan de pressa.
tan de pressa (prep. adverbi)
La discoteca no és tan lluny com el pub.
tan lluny (adv.)
És que es remena tan bé aquesta noia!
tan bé (adverbi)
És tan fort com diuen això de la menta amb llimonada?
tan fort (adjectiu)
TANT
Hi feia tant de vent, a l’Estartit!
tant de vent ( partitiu + nom)
Mirava tant la sueca que va ensopegar.
tant la sueca (nom)
De tant jeure aquestes vacances, he quedat rovellat.
tant jeure (verb)
No hi ha tant moviment al càmping com a l’hotel.
tant moviment (nom)
Tant de bo que diumenge no plogui!
tant de bo (partitiu més nom –un adjectiu substantivat-)

Fonts:
http://www.ub.edu/slc/ffll/fitxes/Fitxa23.html