dissabte, 30 de novembre de 2013

The Guardian. Afghan interpreters who fell in love with US soldiers struggle in visa limbo.

Afghan interpreters who fell in love with US soldiers struggle [ to go or progress with difficulty] in visa limbo.

When Mary Ann Rollins was deployed to Afghanistan with the Utah National Guard, she was prepared for bullets [projectile of a gun, rifle, etc], bombs, danger and even death – but not love.

During the months spent on tiny [very small] bases in the forested and often deadly mountains of eastern Afghanistan, she became close friends with Zia, an Afghan interpreter who regularly put himself in harm's way [A risky position; danger] to save others, who always had time for local children and a kind word for anyone who was down.

Rollins' tour ended in 2009, but her close friendship with Zia continued over Skype and email – and grew into something more. Two years after leaving Afghanistan in uniform she was back as a civilian to get married.

"I wasn't looking for romance at the time at all, it just never crossed my mind," the 33-year-old told the Guardian from her home in the US. "When he told me he loved me I was surprised, but I realised that I loved him too.

"There's something about all of this that is almost magical. It's like it was meant to happen. It's amazing that I could find the person who is perfect for me, on the other side of the world, on a tiny outpost [the troops assigned to such a position]in a remote area of Afghanistan."

The wedding was low key [Having low intensity], the honeymoon just a couple of days in Kabul, but Rollins had time to meet her new in-laws [family by marriage] and get to know the chaotic, lively Afghan capital few foreigners ever see.

She returned to the US pregnant and armed with a sheaf [a bundle of objects tied together] of papers for her husband's visa application. She knew it would probably take months but had no idea the secretive, byzantine process would leave her stranded [To bring into or leave in a difficult] on opposite sides of the world from her husband for more than two years.

Now 15 months old, her son, Ryhan, shouts "dad" when his mum opens up her computer, in anticipation of one of the Skype chats that are their only contact with Zia, 30.

"I wasn't happy about not having my husband here for the birth, but I didn't expect that he would miss the whole first year of our son's life," said Rollins. "I'm glad that [Ryhan] does at least recognise his dad."

Zia – whose name has been changed to protect his identity – still works on a US base as an interpreter. Yet [in spite of that] a decade of loyal service has done nothing to speed up his immigration case. The torturous limbo in which he, Rollins and Ryhan find themselves goes by the Orwellian name of administrative processing.

After usual visa checks are finished, some people need to supply extra information to get a visa, the US state department says. But applicants [a person who applies, as for a job, grant, support, etc; candidate] get no news on what is being checked – or how long it will take. Some have waited months, or like Rollins and Zia, much longer.


http://www.theguardian.com/world/2013/nov/29/afghan-interpreters-us-partners-visa-limbo

diumenge, 24 de novembre de 2013

Cursa nº 15 Jean Boin 90ª edició

Dades de la cursa 10K

Participants classificats:11.155
Homes: 8347
Dones: 2808

Temps: 45:41
Posició general: 2.261
Posició sexe: 2.165
Posició categoria: 323/1.675

Dijous vaig agafar un refredat important. La llarga hora de cua del divendres per recollir el dorsal no va ajudar gaire. Desprès de uns quants kilòmetres en moto vaig arribar a la dutxa tremolant. Evidentment no vaig provar la samarreta, es a dir, no vaig sortir a entrenar.

Total que dissabte no tenia gaire clar si participaria en la, per mi, desconeguda Jean Boin. El gen català -que comparteix habitatge amb el gen garrulo- estava indignadíssim i exigia participar. Acceptava la renúncia a qualsevol marca i apel·lava al compliment del repte de fer totes les curses de la 10K Challenge. En realitat li cremaven els 17 euracos pagats. A banda, dissabte al matí tocava sessió matinal -d'acompanyant- de judo i temia els gèlids pavellons municipals. Hi va haver sort i
feia -fins i tot- caloreta. Per la tarda, una intensa sessió de soffing i un parell d'aspirines van fer el seu efecte i diumenge a les 06:15 estava esmorzant amb el ferm propòsit d'acceptar que si aconseguia arribar per sota de 55' seria un bon dia de cursa. Esmorzar lleuger: (xocolata, tres galetes sense gluten, una taronja , un plàtan, cacauets, un got d’aigua i una aspirina efervescent).

A les 08:13 ja estava aplicant el meu "trote cochinero" per La Bordeta i a les 08:30 ja estava per les torres venecianes envoltant per un munt de gent. La meva boca, al seu torn, envoltada per un buff -neologisme, sí, però si no existeix....- que no deixaria en tota la cursa. Una mica avergonyit perquè el buff era del Barça però anava força bé per evitar l'aire una mica gèlid. Per evitar el guarda-roba deixo un jerseret ben doblegadet en un lloc poc visible. Si algú ho agafa i li serveix, doncs m'alegro per ell. En cas contrari el recuperaré. (penso que és una mena de tradició a la Marató de Nova York).

Total que arribo als calaixos tornassolats, evocacions de l'Arc de Sant Martí. Quina barreja cromàtica! i la pobre noia de seguretat validant que sols entressin per la porta els de color blau mentre que tota la resta saltava les tanques. Si ja es veia que els calaixos eren pocs, això ja era el remat. La munió de gent que hi havia davant feia témer el pitjor. Estranyament, al passar pel control de xips de sortida es va poder començar a córrer però tot seguit van començar les primeres aturades que durarien fins Entença. Com sempre la Gran Via esdevé un moment de tranquil·litat. Cap problema fins Tetuan. Com es habitual aplico el sistema de anomenar mentalment els carrers de l’Eixample i sobtar-me com van passant. Baixem per Sant Joan i al tombar per Ausies Marc els retalladors s'activen, les seves mirades canvien, fins i tot la pell agafa un color blavós. Espantat però ferm continuo trepitjant asfalt.

Baixem per Bruc i agafem Trafalgar. Tot seguit passem per sota de l'Arc de Triomf amb gran animació pel final de la cursa de 5Km on sembla que hi ha hagut una gran participació femenina. Xulo però ho pagarem. Efectivament, al doblegar a Passeig Pujades entrem en el mon de les ginkanes. Hem de passar per un passadís molt estret amb les consegüents aturades. Un cop superat ens arriba l'avituallament d'aigua que, tradicionalment evito. No puc deixar de pensar en si hi ha algun corredor dels que van sense sabatilles que opinarà dels guarrindongos que deixen els taps i les ampolles al bell mig del carril. Seria molt difícil guardar el tap en la butxaca i desar l'ampolla en els calaixos de cartró expressament ficats per això?

La cursa continua i arribem a la benzinera Ubach, punt on comença la pujada. Per les obres, girem per Sant Pau. Pot ser també es una lleu pujada, però el canvi de carrer evita la sensació de cansament que podria produir seguir pel Paral·lel. En la cruïlla entre Paral·lel i Sant Pau un senyor, imagino que un entrenador, crida als seus deixebles: "Ara es el moment de practicar el canvi de ritme que hem treballat!" Com soc una mica “lerdo” no se si els hi està demanant que augmentin la velocitat o que la disminueixin. Jo continuo al meu ritme. Al bell mig de Sant Pau m'entra un atac de tos. Quasi m'he d'aturar però ho supero. Si em torna a donar puc tenir problemes.

Arribem a Campo Sagrado i ens quedem sols quatre desgraciadets que anem pel asfalt. Tota la resta han retallat per la vorera... Començo a considerar que els que no retallem deuríem començar a portar algun tipus de símbol que ens identifiqui o organitzar una cursa sols per nosaltres.

Tornem al Paral·lel i arribem a Tamarit. Volia haver "tastat" una mica Tamarit, Lleida i Joaquim Blume però com estava fet pols no vaig poder. Però si Tamarit és molt curt! Cap problema, fins i tot avanço uns quants. Carrer Lleida, el mateix. Encara resultarà que el meu sistema de 10K diaris serà bo per les pujades? Carrer Joaquim Blume.. Uns espectadors ens ho confirmen: "Ha acabat la pujada". Em trec el buff pensant que ja no caldrà, però l'aire està gelat i...no puc respirar pel nas. Me'l torno a posar i entrem en Guàrdia Urbana. Cagüen tot! no recordo on s'acaba això i no se si he de començar l'sprint. Mira que m'he dit vegades que cal memoritzar el recorregut, com a mínim el final. En qualsevol cas, em trobo molt millor que en la de El Clot on, en teoria estava en millors condicions. Agafem Rius i Taulet i no veig l'arribada, però els de davant estan girant per Maria Cristina... Ja veig l'arribada però és en baixada, sense voler em disparo i he d'esquivar uns quants. Semblo una vella que, en rebaixes, ha vist sostenidors de color carn a euro el quilo. Em rebenta fer-ho però es que no em puc aturar! No crec que sigui el millor que l'arribada sigui en baixada. Jo vaig amb tot el compte que puc i fins i tot demano disculpes i vigilo si toco algú, però no estic convençut que tothom faci el mateix.

Miro el crono i he passat de 45. Trist globalment, però, tenint en compte les meves condicions de salut no em puc queixar. No ho entenc gaire. El recorregut ha estat bastant fàcil i no he tingut cap cansament i, de fet, la pujada m'ha ajudat. No se si es que he baixat el ritme o que he pagat les retencions.

Tornaré a sub45? M'acceptaran? O seré ja rebutjat per sempre?

Passada la línia de meta veig que hi ha suficient espai per desaccelerar. Segueixo als que tinc davant i de cop i sobte em trobo ja fora de la cursa al bell mig de Plaça Espanya sense una trista ampolla d'aigua. M’hauré equivocat? Vaig a buscar el jerseret i ho trobo. Veig alguns corredors que venen amb una llauna de Aquarius o similar. Li pregunto a un i em contesta que cal pujar a Rius i Taulet. Quita, quita. Me’n vaig cap a casa. Aprofito per preguntar a un del C.M. Sigueme que vol dir la M. Em contesta que MARATONIANO. Misteri resolt.

Negatiu:
Els calaixos: pocs i a banda sense cap mena de respecte.
Avituallament a final de cursa: Impresentable. Jo no he anat perquè no ho necessitava però si algú estava molt cansat és indecent que tingui que tornar a pujar.
Preu: una burrada. Dubto que torni l'any vinent. Ja l'he fet i pot ser no cal repetir.
Espais estrets en la part baixa de Lluis Companys.
Arribada: Una arribada en baixada és una mica perillosa.
Recollida de samarretes i bossa del corredor: Lentíssima. Poques persones lliurant per moltíssima gent recollint.

Positiu:
El circuit.


Post Escriptum: Per validar si em moria del tot, per primer cop vaig sortir a entrenar per la tarda d'un mateix dia de cursa.Total 20 Km en una jornada amenitzats amb música de Las Grecas. Les Mizuno em comencen a mirar malament i Montaigne em diu que si l'he abandonat, que ja no el llegeixo...


dilluns, 18 de novembre de 2013

Altimetria Jean Bouin 2013

Fent una ullada a l'altimetria de la Jean Bouin 2013 veiem ràpidament que, fins al Km 7,5 és una festa però, els 2,5 darrers fan una mica de por:


Si vas patir la pujada de Paral·lel en La Mercè, la part bona és que aquell tram no es farà,.. simplement serà molt pitjor.

Deixem el Paral·lel amb cota 17. Tombarem per Tamarit arribant a cota 21 . Treparem per Lleida fins Jean Bouin assolint la cota 31 en la cantonada amb el Carrer de la Guàrdia Urbana. A partir d'aquest moment combinarem les rectes amb suaus baixades.

Per tant, podem plantejar aquests trams:

  • Festa i xerinola fins el Km 7,5 en el sector de la Benzinera Ubach
  • Contenció entre el 7,5 i la pujada a Tamarit just en el km 9. Passem de 5 a 17 metres en 1,5 Km.
  • Patiment, suor i llàgrimes des del principi del darrer Km fins el 9,5
  • Ja està, ja ho tenim des del 9,5 fins al 10 amb possibilitat d'esprintar feliçment.
En qualsevol cas, si has fet la de El Corte Inglés, ja saps que Montjuïc és dur, però es pot superar. Ànims i deixa forces pel final.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Cursa nº14 Cursa Clot-Camp de l'Arpa-Verneda 34 edició

Participants: 1123
Homes:960
Dones: 163

Temps: 44:17
Posició general 324
Posició sexe: 313
Posició categoria: 41

El dissabte ha estat plujós i ventós i ha costat molt sortir del llit però cap a les 08:15 ja estava recollint dorsal i un val per la samarreta. Es a dir, que -a diferència del que indicava la pàgina- es podia obtenir la samarreta abans de finalitzar la cursa. Un 10 per una de les voluntàries que oferia les samarretes amb un impressionant estil de peixateria.

En el dorsal tenim la distribució de calaixos: vermell, verd, taronja i blanc però no he trobat els rangs per cadascun dels calaixos.

Sortida estil llauna de cargols colze a colze en el calaix taronja. Però desprès d'una mena d'explosió -que ha deixat a més d'un esverat- s'ha fet l'espai i, llevat de molts pocs moments, no hi ha hagut cap problema d'entrebancaments. Tot seguit veig la llebre dels 45 com si sortís de la peli Ran de Kurosawa, es a dir, amb una banderola a l'esquena. Avancem per Provença i baixem tots feliços per Dos de Maig. Em toquen a l'esquena i és un antic company de feina. Ens saludem però, evidentment no petem la xerrada. Continuo a prop de la llebre de 45 i decideixo deixar-la enrere. Comença la pujada per Independència. Ja se sap, la Independència costarà... 

Tombem per Freser i baixem per Xifrer arribant al Km 2 en un plis. Agafem la primera de les dues grans rectes: el carrer València. Va plovisquejant i donen ganes de signar que totes les curses siguin amb pluja. L'únic negatiu són els tolls que et poden deixar els peus xops i fer augmentar el pes de les sabatilles. D'altra banda, el goteig que deixen anar les petjades és una petita delícia. València passa a dir-se Huelva i la deixem al arribar a Cantàbria. Pujada suau i baixada per Camp Arriassa. Al arribat a Ca N'Oliva, ja passat el km 5, avituallament d'aigua. Com és tradició ni miro el rellotge en el km 5 ni agafo aigua. Una llàstima, perquè ha estat el millor pas personal pels 5 Km amb 21' 40" Si hagués mirat el crono, segurament hagués tingut més esma per continuar... Agafem la recta de Guipuscoa i esdevé simplement interminable. El km 7 es fa de pregar. La minipujada a l'alçada del carrer Bilbao és una invitació a deixar-ho. Començo a pensar que la Jean Boin la faré com a sub50 i que el meu temps de sub45 ja ha passat. Com dimonis aguantaré la mitja? Penso en Murakami, pain is inevitable, suffering is optional. 

Creuem la meridiana i entrem en Aragó. Tornem a la terrible pujada de Independència. Quasi al final, abans de tombar per Freser, i quan ja estic fet una piltrafa ambulant, una mena d'osito amb ulls amistosos m'anima. Es una companya de feina embolicada en un abric que deu escalfar d'allò més. Amb aquests ànims puc afrontar Freser. Els canvis d'altimetria costen de pair. Sempre es nota un petit defalliment just quan acaba la pujada. 

No se com explicar-ho, però és com si ho ensumés -estic parlant d'olfacte- noto que tinc al meu cantó la llebre dels 45. Al crit ofegat de Mecagüen todo lo que se menea sprinto i m'allunyo de la llebre i dels seus seguidors. Moriré, però per sota dels 45. Forta baixada pel Carrer Nació i gir a la dreta per Ripollés. Afrontem el temut carrer Muntanya que, de tant temut, no ho es tant, però... quan es converteix en Eterna Memòria veig que els de davant giren cap a Joan de Peguera, però veig gent que corren cap a l'esquerra... encara queda un fotimé!!! No pot ser!!! 

Continuo per Joan de Peguera i tornem a baixar per Xifré. Girem per Provença i veig l'arc de sortida... i el d'arribada. No m'ho puc creure, si ho arribo a saber hagués sprintat abans. Doncs som-hi!! Veig el marcador per sota de 45 i el meu rellotge marca uns 44:17 confirmats desprès en la pàgina web. Ara me n'adono que els que he vist en Eterna Memòria eren el que encara no havien baixat per Nació... S'ha de memoritzar el trajecte!!!

No ha estat la millor marca però, com sempre, millor del que esperava durant la cursa. Cal destacar, en qualsevol cas, una baixada de ritme en la segona part no gens habitual.

Recollim Aquarius i una bossa amb tiburons de Pastas Gallo, una ampolla d'aigua i una poma.

Organització perfecta, retalladors en baixa forma, samarreta prou xula, temps fantàstic i recorregut bastant durillo.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Pizzeria Cabrera sense gluten

Pizzeria a Cabrera on tots els plats poden anar sense gluten.

http://www.pizzeriacabrera.com/btn2.php

I tenen molt bona pinta...

Adreça
Plaça del Poble,9 08349 Cabrera de Mar


Restaurants gluten free
Restaurants sense gluten
Restaurantes sin gluten

dissabte, 9 de novembre de 2013

Cursa de la dona Barcelona 2013

  Demà és la cursa de la dona que molts afrontem amb una barreja de pseudo-indignació -ja que no deixa de ser una discriminació- i un punt de satisfacció ja que mobilitzarà a 20.000 dones que, en altres condicions, no participarien en una cursa.
  
  Un dels pocs moments en que he sentit orgull de pertànyer al sexe masculí dins el món del running són les imatges en que els homes protegeixen a la primera participant femenina en una marató tot impedint que els membres de l'organització la facin fora. El sol fet de no poder participar en una causa solidària per ser home em deixa una mica perplex. Fins i tot em molesta la no aportació econòmica que segur molts runners podríem fer.

  Al mateix temps, s'ha de reconèixer que, probablement, aquest fet particular és el que fa la prova de demà una cursa especial.

  Doncs bé, amb el cor partit, també em sap greu que la pàgina web no presenti un element tan essencial com el recorregut. Si és cert que apareix en la revista que lliuren a les participants però es molt probable que moltes hagin delegat la inscripció o no ho tinguin a ma i, penso som molts els runner que consultem i reconsultem els recorreguts en qualsevol moment del dia per fer-nos una idea. Menys mal que alguns, com blogmaldito ho han penjat. El que adjunto aquí és una còpia d'aquest blog de referència: 


Finalment, si moltes dones ho faran caminant, no es podria haver fet ja una standard de 10Km per les habituals? Per les que ho facin corrent i sigui la seva primera cursa, precaució en la pujada del Paral·lel especialment a partir del Km 6.

En qualsevol cas, molts ànims a totes.






diumenge, 3 de novembre de 2013

Montaigne y la bola del mundo

   Es tracta d'un llibre amb una certa semblança a Una historia de la lectura de Manguel. El comences i veus que no es pot fer una lectura directa. Cal aturar-se i pair moltes de les reflexions de l'autor. així que aniré fent aquesta entrada a mesura que ho llegeixo.

   El primer és el quadre de Vermeer. El gen garrulo ha fet que confongui, del mateix Vermeer, El cartògraf amb L'astrònom. Recordava El cartògraf d'una novel·la -no llegida- de James Cowan. Segurament, en una propera edició més luxosa del llibre de Mina es podrà gaudir d'aquesta obra de Vermeer. Es aquesta de l'esquerra. Curiosa la vinculació anb Hitler.

   Recuerde el alma dormida... 
   Vaig comprar aquest llibre el dia del meu aniversari. Es tracta simplement d'una casualitat ja que m'empipa profundament celebrar qualsevol efemèride sigui pròpia o aliena. El pitjor es que, malgrat això, vaig trobar un exemplar de les obres de Jorge Manrique i vaig pensar, més que en regalar-me'l, gaudir de recordar quin dia el vaig comprar. El vaig fullejar però no em va acabar d'agradar. Era l'edició de Cátedra i tenia una mena de dibuixos estil còmic que em van desagradar. Evidentment vaig gaudir amb la lectura del principi de les Coples a la mort del seu pare. Fins aquí tot perfecte. Mes tard, al tren, llegint el títol d'aquest capítol no aconseguia recordar d'on eren aquests versos... El gen garrulo està engreixant!
 
   Superat aquest trist moment em trobo amb una errada (pàg. 16) que em fa guerxejar: "Si la verdad tuviera, como la verdad, un solo rostro, nos llevaríamos mejor." Si consultem el capítol IX "De los mentirosos" en Cátedra (pàg. 76), tenim: "Si igual que la verdad, no tuviese la mentira sino una cara, mejor nos iría." Lamentablement no he trobat cap adreça ni de l'editorial ni del autor per comunicar aquest petit error que pot despistar a més d'un lector.


Cursa nº 13 Cros de Sants 2013 XXXV edició

Participants: 1487
Homes: 1247
Dones: 240

Temps: 44'24"

Posició general: 388/1487
Posició homes: 375/1247
Posició M4: 112/363

Sense calaixos de sortida: Sensació de que en qualsevol moment una ma gegant ens deixarà caure sal per sobre com si fóssim cargols a la llauna. Em situo aproximadament al començament de la segona part sobre quatre que és menys o menys la que pertoca als sub45. Creuem la línia de sortida caminant.

Sortim de la Rambla Badal i girem a la dreta. El gir no implica cap problema però el bloqueig pels corredors més lents és una mica exagerat. Es força positiu que cada cop més gent faci esport, però caldria començar a reflexionar una mica el comportament en les curses. Si ets conscient de que la teva velocitat no pertany a la posició de sortida, simplement comença més enrere... Fins l'Avinguda de Madrid no s'ha pogut córrer d'una forma diguem-ne lliure. El pitjor és que aquests avançaments inevitables et deixen una sensació poc ètica.

Retalladors: Arizala és el seu petit parc temàtic. Tant en Sants com en l'Avinguda de Madrid, tant en la primera com en la segona volta però... res mes. El públic s'ha situat sàviament en els girs impedint la seva perversa actuació. Però que els biòlegs no temin per la desaparició d'aquesta espècie. Apareixen de noves. En la Rambla Badal, de baixada, un grupet de nois joves amb el seu dorsal estaven tranquil·lament asseguts en el muret i quan jo he passat sembla que s'han incorporat a la cursa tot estalviant-se uns 5 Km. Es una variant d'una especialitat ja tradicional de la Cursa del Corte Inglés que poc a poc va creixent.

El carrer Melcior de Palau és un espai molt agradable. Probablement la percepció d'espais no oberts, al ampliar els referents immediats modifica la perspectiva hodològica (gràcies Dr. Horaci Capel). Tot fantàstic si no fos perquè novament comencen els embosaments.

Pujada a la Rambla Badal i retorn a Sants. En la part central veiem els avançats. Aviat estarem allí.

Tornem a pujar per Sants fins Arizala i retornem a l'Avinguda de Madrid. Començo a fer càlculs amb ganes d'arribar a la Plaça del Centre però oblido el trencacames de Rambla Badal. Tornem a baixar i a pujar. Avituallament d'aigua sense molèsties. Arribem per fi a la Plaça del Centre i ara ja és el moment dels carrerons petits. Arribant a Sant Antoni un grup de veïns ofereixen gots d'aigua. 

Arribem finalment al Carrer Tarragona i no passem per Plaça Espanya. Això vol dir que falta menys. Entronquem ja la recta final de Sants. Un senyor li diu a una noia: "Ara és el moment que has d'aplicar el que has treballat amb la bici" Ella contesta. "Em fa molt mal". Mes endavant, ja en els darrers 500 metres tinc davant una altra noia que va bastant forta. Penso que li puc avançar però comença a esbufegar molt fort. Em fa una mica de llàstima avançar-la, però segur que arribarà bé ja que falta molt poc.

Finalment pujada per la Rambla Badal per arribar a la meta. El sprint, per mi, aquest cop és impossible. A banda veig que el rellotge està a punt de superar els 45...però clar, és el temps oficial. Finalment miro el rellotge: 44:24. Novament sub45.

Més content que un ginyo recullo suc de McDonalds, taronges en quarts (boníssimes, ja és temporada) i xocolata amb una coca anisada. 


Visibilitat dels Km: El 3 en una façana, el 8 pintat al terra, el 5 per la línia de comptatge dels xips. La resta no l'he vist.

Equipaments: Res a destacar.

Dorsal: Petit, esquifit. No cal que sigui tan exagerat com el correbarri però amb dos punts ja es podia collar a la samarreta. No hi havia ni tan sols lloc pel nom, que sempre és agradable.

Avituallament: Als 5 i cap els 7,5. La major part dels corredors s'han comportat i no han fet guarrindongades amb les ampolles.

Negatiu: El fet d'haver de recollir la samarreta el dia anterior a partir de les 16:00 ens ha impedit a molts poder-la provar i suar. En aquestes condicions els meus mugrons s'han negat a vestir-la i, després del consens corresponent, hem optat per la samarreta del correbarri que, al haver agafat la de Sants-Montjuic, quedava força adient. Estic convençut que aquest petit entrebanc ha fet que molt pocs optessin per la samarreta vermella oficial que, molt maca no és, però tampoc és lletja.

Sensacions: Habitual dolor de les tíbies durant els primers kilòmetres. Sense pensaments d’abandonar ni tan sols del “que cony faig aquí poden estar la mar de bé al llit?” Sí que hi ha hagut la típica pulsió autodestructiva cap el final d'abandonar en el km 9,750 però com som vells amics ja no li faig cas.

Referents: Sense referents especials.

Consulta de resultats: Jo diria que abans que acabés la cursa. Inmediata!

Resum: Tot força bé llevat de la sortida i un petit accident: Quan ja estava exercint d'espectador, cap el minut 55, un senyor s'ha ficat amb el seu cotxe en el carril de la cursa entre la parada de l'autobús en Sants i la Rambla Badal, es a dir, quasi a tocar a final de cursa. Un corredor ha topat amb ell, però no s'ha fet mal. Uns quants improperies -merescuts, si condueixes has de ser conscient del que t'envolta- li han fet apartar-se. Imagino que devia sortir d'algun pàrking i pot ser molt difícil de controlar-ho, però mai ho havia vist.


divendres, 1 de novembre de 2013

Ideas y creencias y otros ensayos de filosofía

Autor: José Ortega y Gasset
Editorial: Revista de Occidente
Colección: El arquero
Pàginas: 188
Primera edición: 1940
Octava edición: 1959
Depósito legal: M.8797-1959
Propietario original: César Casimiro San Segundo (13/07/2013)
http://esquelas.teinteresa.es/Madrid/2013/07/13/D-Cesar-Casimiro-San-Segundo/6263







IDEAS Y CREENCIAS
Capítulo primero: Creer y pensar
Capítulo segundo: Mundos interiores

OTROS ENSAYOS DE FILOSOFIA
Psicoanálisis, ciencia problemática
La filosofía de J.F. Herbart
La percepción del prójimo
Sobre la sinceridad triunfante
Corazón y cabeza
No ser hombre de partido
El intelectual y el otro.

La idea principal de Ideas y Creencias seria la distinció entre les creences, que són el que conforma el nostre apriorisme conceptual i les idees que són la nostra creació formada a partir del sustrat de les creences. Pel que fa al dubte, consisteix en una mena de forat de les creences en el que ens podem submergir (Ortega reivindica les expresions del llenguatge popular -vivir en un mar de dudas-) i que, sovint han servit per desenvolupar noves idees.

L'exemple de la nostra realitat com a creença pel que fa a l'existència del carrer és una mena de clàssic:

"Analice el lector cualquier comportamiento suyo, aun el más sencillo en apariencia. El lector está en su casa y, por unos u otros motivos, resuelve salir a la calle. ¿Qué es en todo este su comportamiento lo que propiamente tiene el carácter de pensado, aun entendiendo esta palabra en su más amplio sentido, es decir, como conciencia clara y actual de algo? El lector se ha dado cuenta de sus motivos, de la resolución adoptada, de la ejecución de los movimientos con que ha caminado, abierto la puerta, bajado la escalera. Todo esto en el caso más favorable. Pues bien, aun en ese caso y por mucho que busque en su conciencia no encontrará en ella ningún pensamiento en que se haga constar que hay calle. El lector no se ha hecho cuestión ni por un momento de si la hay o no la hay ¿Por qué? No se negará que para resolverse a salir a la calle es de cierta importancia que la calle exista. En rigor, es lo más importante de todo, el supuesto de todo lo demás. Sin embargo, precisamente de ese tema tan importante no se ha hecho cuestión el lector, no ha pensado en ello ni para negarlo ni para afirmarlo ni para ponerlo en duda. ¿Quiere esto decir que la existencia o no existencia de la calle no ha intervenido en su comportamiento? Evidentemente, no. La prueba se tendría si al llegar a la puerta de su casa descubriese que la calle habla desaparecido, que la tierra concluía en el umbral de su domicilio o que ante él se había abierto una sima. Entonces se produciría en la conciencia del lector una clarísima y violenta sorpresa. ¿De qué? De que no había aquélla. Pero ¿no habíamos quedado en que antes no había pensado que la hubiese, no se había hecho cuestión de ello? Esta sorpresa pone de manifiesto hasta qué punto la existencia de la calle actuaba en su estado anterior, es decir, hasta qué punto el lector contaba con la calle aunque no pensaba en ella." (pàg. 7-9)

Entre altres aspectes cal destacar el reconeixement a les aportacions del passat que conformen la nostra percepció de la realitat (la Terra ara és un astre, però durant molt de temps fou una deessa) o la capacitat de l'ensimismament que podria ser la veritable essència de la humanitat.

En Psicoanàlisis, ciencia problemática és un goig rellegir l'exemple de Exoriare aliquis nostris ex ossibus ultor de Freud. 

La percepción del prójimo, tot i que és un referent d'Ortega en "Estudios sobre el amor" -de fet vaig comprar aquest llibre per figurar a peu de pàgina en els "Estudios"- es excessivament curt. Si l'empatia és difícil, dubtar de l'alteritat ja és tot un nivell...

No ser hombre de partido. Com sempre, l'oportunitat és un dels grans valors de Ortega. Imagino que algú, en el PSC, ho haurà llegit però ho ha oblidat.

En homenatge a l'anterior propietari del llibre amb qui hem compartit aquestes reflexions d'Ortega.