diumenge, 30 de juny de 2013

Cursa nº 9 Cursa Vila Olímpica 2013 XIII edició

Participació 10K: 3060 segons
654 dones
2406 homes

Temps: Nubolat, amb una mica de xafogor. Força agradable.

Calaixos: Tant se fa. Tothom barrejat.

Categories:
Promesa Masc i Fem 1990-1998
Senior Masc  i Fem 1978-1989
Veterano A Masc i Fem 1966-1977
Veterano B Masc i Fem 1956-1965
Veterano C Masc i Fem 1900-1955

Marcatge de distància: Km mida barrufet. El pobre Km 3 estava tirat pel terra.

Avituallament: Als 5 Km a banda i banda. Entre la gent que mira el cronòmetre i els guarrindongos de sempre, un punt crític. Habitualment hi ha una mica de distància.

 Sembla ser que la gent que ha superat l'hora s'han quedat sense aigua

Segons
http://www.corredors.cat/index.php?topic=14622.msg800673&jfile=index.php&option=com_jfusion&Itemid=91

Tema del agua el mayor disgusto de la mañana, teníamos 3.700 aguas en el km 5, mismo número de inscritos en los 10km pero en teoría han corrido sobre 3100, (calculo unos 100 que no pasaron con su chip) aún así los últim@s 200 se habrán quedado sin agua, más corredores de la cuenta con 2 aguas, sin dorsales (en teoría me han comentado pocos)... lo analizaremos. En meta añadimos también al Powerade o agua, zumo fresco del MC Donald´s


Desnivell: Inapreciable. Sols al creuar la ronda del litoral.


Control de pas: Sols als 10 Km

Dorsal: Amb imperdibles. El número de participant amb una lletra molt petita.

Avituallament final: Una mica millor organitzat. No hi havia tant embussament com l'anterior. Powerade o aigua. El suc fresc no l'he vist.

Bossa: Existia l'opció de sols dorsal o altres obsequis.

Web: http://www.lasansiolimpica.com/ No hi ha pàgina pròpia. Els resultats, a les 16:00 encara no  estan penjats. Encara estan els de 2012. Es pot accedir al link de observon.blogspot (al principi d'aquesta entrada) per saber el teu resultat.

Recorregut: Amb KML



A destacar: Un cert caos inicial. Si els de 5 Km surten 10 minuts abans i arriben a la mateixa meta, qui faci 15 minuts ens copejarà pel darrere... Alegre algaravia de dorsals. Tots barrejats. Molt bonic, però et fas un fart d'avançar gent que estarien més còmodes una mica més enrrere. Sobre tot els que van en línia. Has de fer una bonica i estilitzada postura per no copejar amb els colzes.

Negatiu: Les amples voreres feien que molts retallessin. Fins i tot, en el gir per sobre la Ronda he estat -diguem-ne increpat- per creuar-me quan el que estava fent era seguir per l'asfalt.

Sensacions: Força bé fins els 8,5 Km. Al passar pel 7 he recordat que l'any passat estava força pitjor. Del 8,5 al 9,5 uns quants corredors pel terra o caminant. La part positiva es que no he tingut l'habitual plantejament d'abandonar. En qualsevol cas determinació absoluta de no esprintar... però en el darrer tram, un senyor a la meva esquerra, amb una samarreta blanca, ha esprintat i no ho he pogut suportar. No se si ha estat el color de la samarreta que m'ha enlluernat o la meva misèria humana, però he necessitat superar-ho. Com sempre, esportivament satisfet però una mica miserable (sempre em ve al record aquella caminada en que un grup de gent saludava a un conegut i aquest els responia "ja ens veurem, ara no puc aturar-me".)

Quan faltaven 1714 metres -dedueixo-  hi havia tot un seguit d'independentistes animant. S'ha agraït.

En el carrer Almogàvers, un parell de corredors s'han separat del gruix per llençar les seves ampolles a la paperera. Emocionant. Hi ha guarrindongos i elements exemplars.

Es manté la maledicció romana però tot feliç amb uns dignes 46'39" en la primera cursa que repeteixo.




dissabte, 29 de juny de 2013

Monument a l'ateisme a Starke



"An atheist believes that a hospital should be built instead of a church. An atheist believes that a deed [acció] must be done instead of a prayer said. An atheist strives [s'esforça]for involvement in life and not escape into death. He wants disease conquered [vencer la malaltia], poverty banished [desterrar la pobresa], war eliminated."

http://www.huffingtonpost.com/2013/05/31/atheist-monument-starke-florida_n_3368319.html


diumenge, 16 de juny de 2013

Jules Winnfield i Ezequiel 25:17. Pulp Fiction

Si vols, pots memoritzar la frase de Jules Winnfield (Samuel L. Jackson) dins Pulp Fiction referent a Ezequiel 25:17. Sempre es bo exercitar la memòria, però cal tenir present que, en realitat, sols la part final és real:







ANTIC TESTAMENT
LOS LIBROS PROFÉTICOS
EZEQUIEL
25
Contra los filisteos
17

"Ejecutaré contra ellos (los filisteos) terribles venganzas, furiosos escarmientos, y sabrán que yo soy Yahveh, cuando les aplique mi venganza".


divendres, 14 de juny de 2013

Mizuno Wave Precision 13

En Atleta's, la botiga de Domingo Catalán a la Carretera de la Bordeta 7 de Barcelona (tocant Plaça Espanya)

Tracte professional, honest i molt agradable a banda de molts bons preus.



Per estrenar-les, 16 Km sense cap problema.

Sobre Jesús i el celibat

"Pues ¿qué era entonces y qué es ahora, en realidad, la comunidad sacerdotal católica, sino un grupo de hombres separados desde muy jóvenes de sus familias, educados por varones y entre varones, convencidos de que la castidad les da vida y de que dejar que las mujeres participen en los sacrificios divinos es peligrosísimo?

Pese a que Pablo de Tarso insistía en que "mejor es casarse que abrasarse" (I Corintios 7, 9), el consejo de la Iglesia a los hombres para acercarse a Dios fue siempre alejarse de la mujer y convertirse en "eunucos por el reino de los cielos", en palabras de Cristo (Mateo, 19, 12), así que pronto se impuso el celibato, favorecido por el hecho de que facilitaba la creación de la fortuna eclesiástica (los hijos de los curas pasaron a llamarse sobrinos y no tenían acceso a la herencia, que quedaba para la Iglesia). De este modo, el clero se instaló en la posición adecuada para evitar el amor a las mujeres y entregárselo a los niños, con estupendos remordimientos que lo acrecentaban."

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/search/label/Plat%C3%B3?updated-max=2013-03-15T20:11:00%2B01:00&max-results=20&start=8&by-date=false

En aquesta cita del interesant blog -de nom un xic irreverent- "La pitxa un lio" es fa referència a la recomanació de Jesús pels qui es consagrin al "Regne dels cels". 

Evidentment no podem saber si certament ho va dir Jesús, però és el que diu un dels seus missatgers. Aquest comentari no és de les més destacades per Bertrand Russell, però va en la mateixa línia.

EVANGELIO SEGÚN SAN MATEO
VI Próxima venida del Reino de los Cielos
19:12
"Porque hay eunucos que nacieron así del seno materno, y hay eunucos hechos por los hombres, y hay eunucos que se hicieron tales a si mismos por el Reino de los Cielos. Quien pueda entender que entienda."

Per cert, Mateo 19 va sembrat: En 19:14 conté el famós "Dejad que los niños vengan a mí..." i en 19:24 "Os lo repito, es más fácil que un camello entre por el ojo de una aguja que el que un rico entre en el Reino de los cielos."

dimecres, 12 de juny de 2013

Timeo:¡Ay, Solón, Solón! los griegos siempre sois niños, no hay un griego viejo."

En el meu particular sistema d'escalfament abans d'una cursa vaig llegir aquesta famosa frase del Timeo -sota la tènue llum d'un parking-que més d'una vegada havia sentit sortir de les profunditats del professor Alberic.

M'ha costat trobar el texte grec. Finalment l'he tret de http://www.ellopos.net/elpenor/physis/plato-timaeus/atlantis-athens.asp?pg=2


Ὦ Σόλων͵ Σόλων͵ Ἕλληνες ἀεὶ παῖδές ἐστε͵ γέρων δὲ Ἕλλην οὐκ ἔστιν.


Es troba en Timeo 22b


Altres formes:

Oh, Solón, Solón, los griegos siempre seréis niños, no hay un griego viejo.
O, Solon, Solon, ellenes aei paides este, geron de ellene ouk estin.

diumenge, 9 de juny de 2013

CURSA nº8 VIª Cursa La Maquinista per la integració 10K



Participació: 2.041 classificats

Temps: Fresqueta inicial. Xafogor en molt poc temps.

Calaixos inicials: Quatre calaixos. Els primers amb sortida separada. La resta simultània. 

Marcatge de distància: Cada Km en plafons a mitja alçada. Perfectament visibles. Els 5 primers amb doble valor (per la 10K i la 5k)

Avituallament: Als 5Km. Sense cap problema d'ampolles.

Desnivell: Lleu pujada –però bastant matadora- sobre el parking de La Maquinista

Control de pas: Als 5 Km

Dorsal: Habitual sistema de imperdibles amb retallable per guarda-roba.

Avituallament final: Una ampolleta d’aigua i –penso- que Coca Cola i entrepà.  

Bossa: Vals descompte, samarreta -bastant maca- i dorsal. A destacar un kit-kat i una mena de pastilles diürètiques que em miro amb certa malfiança.




Web: http://www.lamaquinista.com/W/do/centre/cursaintegraciolamaquinista Les classificacions disponibles el mateix dia.

Recorregut: El punt 5 KM era meta tant per 5KM com per 10KM, es a dir, els del 10Km varem fer dues voltes.



A destacar: Parking gratuït en el mateix centre comercial. Cap problema per trobar lloc (una mica per tornar a trobar el cotxe, però això ja és un tema personal). En la sortida, sensació d’extra en Metròpolis. Altrament de cargol en una llauna. No es va poder ni trotar fins a la mateixa sortida en el calaix blau. Imagino que els posteriors serien pitjors.

Cursa dura. No se per què, però dura. Tècnicament res a veure amb la, per exemple, de El Corte Inglés. La pujada era bastant suau però… probablement el paisatge urbà no era per llençar coets.

Negatiu: Llevat del col•lapse de la sortida, tota la resta bastant correcta. A partir del Km 1 ja hi havia prou espai i no ha hagut massa creuaments ni entrebancades.
L’arribada massa atapeïda de gent que podia molestar als que anaven arribant. M’ha semblat sentir algun comentari negatiu dels que recollien l’entrepà.

Sensacions: Per primer cop he vist sense cap mena de dubte la llebre dels 45 minuts (amb un trist globus infantil pintat amb rotulador) i l’he seguit com a referent fins els 5K. També he seguit fins els 8 un senyor del C.M. SIGUEME amb un cognom força literari. Tristament els he perdut als dos i el que es pitjor, encara no se que vol dir C.M. A destacar que era dels pocs que no retallava per la vorera en les cantonades.

De fet, en els 3 Km ja estava una mica fluix.

Cap els 9,5 Km bronca d’una senyora al seu company que s’oferia a acompanyar-la fins al final. Amb un contundent “¡Que me dejes!” s’ha acabat la discussió. (avantatges de no portar mp3). En la recta final, com sempre he perdut els papers i m’he lliurat a un sprint tan digne des d’un punt de vista esportiu com poc edificant pel que fa a l’estètica.

Resultat: 46’ 36” complint-se la maledicció “romana” de no millorar la cursa de la Diagonal. Un digne 69 sobre 233

dijous, 6 de juny de 2013

Pan para hoy y hambre para mañana de Lucía Etxebarria

Pan para hoy y hambre para mañana
Lucía Etxebarria

Magazine 06/06/2013

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130606/54374708593/lucia-etxebarria-articulo-opinion-magazine.html

Después de que en un delirio egocéntrico salpicado de yo, yo y yo el expresidente Aznar viniera a sugerir en una entrevista que va a entrar de nuevo en política y que él tiene la solución mágica para sacarnos de este embrollo, no está de más aclarar que él nos metió en el embrollo.


El régimen del suelo AA (Antes de Aznar) estaba sometido a una estricta regulación administrativa, en la que se establecía el número de metros cuadrados que se podía edificar en función de la demanda previsible. Pero merced a la ley del Suelo de 1998, creada por Aznar, prácticamente todo suelo era urbanizable.


Se suponía que esta ley reactivaría la economía porque con más suelo aumentarían las viviendas y bajarían los precios. Craso error. Los precios subieron. Tras agilizar notablemente el sistema de licencias y permisos, se compraban y se construían viviendas no porque fueran baratas, sino ¡porque eran caras! y porque se quería especular con ellas. Así, la ley del Suelo desencadenó una frenética actividad recalificadora gracias a la cual los gobernantes locales veían llenarse las arcas municipales, pero, sobre todo, sus propios bolsillos. El festival del ladrillo, los maletines y las bolsas de basura se acababan de inaugurar.


Ante la inminente llegada del euro, en el 2001, el precio de la vivienda se disparó. Había que blanquear pesetas y otras monedas, a riesgo de perderlas, de forma que fueron llegando capitales evadidos. España sirvió de lavadora para blanquear todo el dinero negro de mafias locales y extranjeras. Grandes empresas que servían de tapadera a estos grupos se lanzaron a la compra de grandes terrenos rústicos que pagaban a cuatro duros y en negro, y que, posteriormente, y previa recalificación, vendían a promotores a cien veces su valor inicial. Estos a su vez gastaban lo mínimo en la obra y amasaban fortunas a costa de robar al comprador final de la vivienda, que hipotecó su vida por 30 años a cambio de una casa cuyo valor real era un 40 por ciento inferior al pagado (como ha quedado demostrado tras la caída de precios). Y eso, para que políticos, banqueros, grandes empresarios y promotores hayan saqueado y estafado a un país que tendrá que pagarles durante 50 años este expolio-estafa.

Hasta ese momento, las cajas y los bancos españoles podían prestarse dinero entre ellos, según les sobraran o les faltaran fondos (en el “mercado interbancario estatal”). Pero con la entrada en la zona euro se podía pedir prestado a bancos extranjeros. Y... ¿a quiénes fuimos a pedir? Bingo: alemanes y franceses. Los mismos que ahora nos reclaman la deuda.

Como sé que una mentira muchas veces repetida y convenientemente amplificada acaba por convertirse en verdad, advierto desde ahora. Aznar creó empleo, sí. Pero no empleo sostenible. Amasó el pan para ayer para unos pocos y sembró el hambre de hoy para una mayoría. Los intentos de Zapatero de fomentar la vivienda protegida y en alquiler y su nueva ley del Suelo del 2007 no sirvieron de nada. El PSOE se limitó a cabalgar la burbuja hasta sus últimos estertores. Ambos gobiernos la pifiaron y bien gorda en un asunto crucial: preservar a los ciudadanos de desmanes económicos que se lleven por delante sus ahorros, su empleo y su prosperidad.

dilluns, 3 de juny de 2013

Caducitat sabatilles. Murakami, Mizuno i Subaru

Darrerament he sentit a parlar de la caducitat de les sabatilles.

Hi ha qui parla de canviar-les cada 800 Km i qui diu que és una ximpleria (http://www.elatleta.com/foro/showthread.php?91334-CADUCIDAD-DE-LAS-ZAPATILLAS)

Calculo que les meves Mizuno les vaig comprar cap a finals de juny del 2010 i el que no m'atreveixo és a calcular els Km que han fet. Tot i que la planta sembla força sencera, la part davantera superior (on s'uneix la punta i la reixa) ja comença a donar símptomes de fatiga (per no dir que comencen a trencar-se).

Vaig comprar les Mizuno com una concessió literària a Murakami dins When I talk about running

I also bought some new Mizuno running shoes. At City Sports in Cambridge I tried on all kinds of models, but ended up buying the same Mizunos I’ve been practicing in. They’re light, and the cushioning of the sole is a little hard. As always, they take a while to get used to. I like the fact that this brand of shoes doesn’t have any extra bells and whistles. This is just my personal preference, nothing more. Each person has his own likes. Once when I had a chance to talk with a sales rep from Mizuno, he admitted, “Our shoes are kind of plain and don’t stand out. We stand by our quality, but they aren’t that attractive.” I know what he’s trying to say. They have no gimmicks, no sense of style, no catchy slogan. So to the average consumer, they have little appeal. (The Subaru of the shoe world, in other words.) Yet the soles of these shoes have a solid, reliable feel as you run. In my experience they’re excellent partners to accompany you through twenty-six miles. The quality of shoes has gone way up in recent years, so shoes of a certain price, no matter what the maker, won’t be all that much different. Still, runners sense small details that set one shoe off from another, and are always looking for this psychological edge.   (pàg 84 en Empúries Narrativa)



De moment no hi ha cap intenció de comprar-me un Subaru, però les Mizuno han estat unes fidels companyes (a les que vaig prometre mai fer menys de 5 Km) i de ben segur que repetiré.