dilluns, 18 de març del 2013

Els acarnesos de Aristòfanes


Els acarnesos
Comèdies. Vol I
Fundació Bernat Metge. Escriptors grecs.
Text revisat i traducció de Manuel Balasch, Pvre. (prevere) 1969

Los acarnienses
Cátedra. Letras universales 162
Edición de Francisco Rodríguez Adrados

L’edició de la Fundació Bernat Metge, com sempre, presenta versió en grec i català. La traducció catalana, com és una constant en la major part de la col•lecció, és difícil de pair (cal fer esment, com a digna excepció, les traduccions de Montserrat Jufresa).  En aquesta traducció de Manuel Balasch, cal destacar algunes anotacions a peu de pàgina que ajuden bastant. Per exemple en l’episodi de la venda de les filles d’un camperol megarenc (760, pàg.141-142):

DICEÒPOLIS: -¿Què és, doncs, el que portes?
(764) MEGARÈS: -Truges petites, molt aptes per a un sacrifici.
DICEÒPOLIS: -Parles com cal. Ensenya-me-les!
MEGARÈS: -En són, de boniques. Sospesa-les si vols. ¿No és revinguda i bonica?
DICEÒPOLIS: (sospesa i palpa el sac; veu que no és una truja, sinó una noia). –Però ¿què és aquesta cosa?
MEGARÈS: -Una truja, per Zeus!
DICEÒPOLIS:  -¿Què dius, tu? ¿De quina terra és aquesta truja?
MEGARÈS: -De Mègara. ¿O és que no és una truja, això?
DICEÒPOLIS:  -A mi no m’ho sembla pas.
MEGARÈS: -Això ja és massa! Mireu quin home tan incrèdul! Però vaja, juga’t amb mi una mesura de sal, i farigola, si això no és el que hom en grec anomena «truja».
DICEÒPOLIS:  -És cert que sí, però pertany a un ésser humà!
MEGARÈS: -Naturalment, per Diocles, em pertany a mi. Doncs ¿de qui et creies que era?¿Vols sentir com grunyen?

No tindria cap sentit sense la nota 113 que indica: “En tot el que segueix hi ha un equívoc obscè; χοιρος significa «truja» i «engonal de la dona».

Poc abans d’aquest episodi Aristòfanes juga amb la similitud fonètica de morir-se de fam i beure vi. El megarès diu que es mor de fam i Diceòpolis celebra que begui si es que hi ha un flautista. Novament, sense les notes a peu de pàgina no s’entén res.

Amb tot, en general, surt guanyant –per la comoditat lectora- la versió de Francisco Rodríguez. Per exemple:

Versió de Balasch : (905, pàg. 148)
DICEÒPOLIS:  -Precisament ara ve Nicarc a fer una denúncia...
TEBÀ: - Quin escarransiment!
DICEÒPOLIS:  -Però ple de maldat!

Versió de Fco. Rodríguez (pàg. 64):
DICEÓPOLIS. Pues mira, aquí está Nicarco aver si denuncia a alguien.
TEBANO. Es pequeñito.
DICEÓPOLIS. Pero pura maldad.


A banda, i es una constant pel lector actual –com a mínim per mi- la presència del cor molt sovint –literalment- despista i et fa perdre el sentit del que estàs llegint.

Pel que fa a la trama, en una situació de guerra, Diceòpolis decideix fer una pau a la seva mida, per a ell mateix. La part final, el diàleg entre el bon vivant Diceòpolis i el militar Lámaco és una deliciosa apologia de la pau (pàg. 78)

LÁMACO: Cogedme ya, cogedme por la pierna. ¡Ay! Cogedme, mis amigos. Siento vahidos, herido en la cabeza por la piedra y giro en las tinieblas.
DICEÓPOLIS: Y yo quiero dormir, la tengo tiesa y tengo ganas de joder.

Durillo, però paga la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada