diumenge, 23 de setembre del 2012

Històries verídiques de Llucià de Samòsata


Llucià de Samòsata
Històries verídiques
Introducció, traducció i notes d’Albert Berrió Moran
L’esparver clàssic 15
Edicions de La Magrana
Juliol de 1995

El mateix Llucià confessa que la seva obra és simplement una mena de refrigeri per les ments que han de treballar en temes seriosos. En qualsevol cas s’ha de tenir present la seva influència en bona part de la literatura fantàstica posterior.
En el llibre I -4. tenim ”Per això, i empès per la vanitat, jo també he volgut deixar quelcom per a la descendència, i no ser l’únic a veure’m privat del dret d’inventar narracions fantàstiques. I com que no tenia res de real per explicar –mai no he viscut cap experiència digna de ser recordada-, he decidit dedicar-me a la ficció; això sí, amb una actitud molt més honesta que els altres, perquè jo, almenys, dic una veritat: afirmo que menteixo. D’aquesta manera, reconeixent que no dic res de cert, crec que quedo lliure de qualsevol possible acusació. Escric, doncs, coses que no he vist, no he viscut ni m’ha explicat mai ningú, coses que no existeixen en absolut ni podran existir mai. Per tot això, els meus lectors no n’han de creure res.”

A destacar, en el llibre II-17 la presentació de personatges que viuen a les Illes Afortunades amb el mateix plantejament d’Homer (o molt més tard Dante). D’Homer es fa força amic preguntant-li molts detalls sobre la seva obra. Tracta amb certa comicitat a Sòcrates- que manté que les seves relacions amb els joves són pures malgrat el que diuen els propis joves-  a Pitàgores –entestat a no menjar faves-  i a Diògenes de Sinope que acaba casant-se.

Acaba el llibre II amb la darrera mentida: 47. ...”El que va passar en aquella terra ho explicaré en els llibres següents

divendres, 21 de setembre del 2012

Apologia de Sòcrates. Critó de Plató


Apologia de Sòcrates
Critó
Introducció, traducció i notes de Joan Alberich i Mariné
L’esparver classic, 40
Edicions de la Magrana
Primera edició: Setembre 2000

No es pot saltar l'introducció del professor Alberich (del qual vaig tenir el plaer de ser alumne) que permet situar-nos en un moment polític-social molt concret. Sense aquests referents, l'obra és molt més difícil de comprendre.

Sòcrates: 470-399 aC. Neix dins la democràcia instaurada per Clístenes a finals del VI (aprox 507) aC. Poc abans del seu naixement tingueren lloc les guerres mèdiques contra Darius I i Xerxes:

  • En 490 aC la victòria de Marató contra Darius I.
  • En 480 primer la derrota de les Termòpiles i aviat la victòria de Salamina ambdues contra Xerxes I

Un cop els aliats grecs venceren els perses, Espartà es desentengué de la política exterior. Atenas ho aprofità i fonà la Lliga de Delos el 478 aC.  El 449 aC. es signa la pau definitiva amb els perses. La Lliga esdevé poc a poc un instrument imperialista atenenc. En 454 aC. el tresor de la Lliga es porta a Atenes per motius de seguretat i Pericles ho fa servir pel seu programa d’obres públiques contractant a Fídies i construint l’Acròpolis. Atenes es un punt de destí per artistes i intel·lectuals.

Socrates viurà l’Atenas de Perícles  (443-429 aC). Els seus contemporanis són Hipòcrates, Herodot, Tucídides, Fídias, Esquil, Sòfocles, Eurípides, Aristòfanes,... Proliferen els sofistes que fomentaven actituds escéptiques i crítiques davant l’ordre social i la religió.

Sòcrates però no es deixa enlluernar per l’aparent brillantor dels sofistes i es dedica a l’autoconeixement partint de la premisa que quan una persona coneix el bé ja no pot obrar el mal.

El seu amic Querofont consulta l’Oracle de Delfos i obté la resposta de que Sòcrates és la persona més sàvia. A partir d’aquest moment  Sòcrates empren la recerca d’algú més savi que ell i no ho troba tot i aplicar el procediment de la maièutica inspirat en la feina de llevadora de la seva mare. Intenta extreure el coneixement ja pre-existent en cadascú. Com la major part dels anomenats filòsofs previs a Plató, no escrivia mai, sols conversava. Segons Aristòfanes en Els núvols ensenyava al seu grup de deixebles com enganyar els altres i a ser descarats envers les creences populars.

Entre el 431 i el 404 té lloc la Guerra del Peloponès amb Esparta. Sòcrates lluitarà a Potidea (429 aC) salvant la vida d’Alcíbiades. En aquest any la pesta en Atenes matà a Pericles. També lluita  a la batalla Dèlion (424 aC) on salva a Xenòfont (una altra de les fonts juntament amb Plató per conèixer la seva obra) i Amfípolis (422 aC). Finalment el 421 es signa la pau amb Esparta.

Amb la pau, Alcíbiades prepara una expedició per conquerir Sicília però just quan tot estava a punt es acusat de trencar estàtues d’Hermes i ha de fugir a Esparta on explica als espartans els punts febles d’Atenes.  En qualsevol cas l’expedició contra Sicília tira endavant en 413 aC. però és un fracàs. Com a conseqüència, el 411 aC s’instaura un govern oligàrquic a Atenes. Alcíbiades torna a Atenes, recolza els demòcrates contra els oligarques i lluita contra els espartans al 410 aC i 408 aC.  El 407 els espartans derroten novament els atenencs i Alcíbiades ha de fugir. A l’any següent, el 406 aC els atenencs vencen als espartans a la batalla naval d’Arginuses. Al final de la batalla hi haguè una tempesta i els atenencs vencedors no van poder recuperar els cadàvers dels seus soldats. Es va fer un judici contra els estrategs en que Sòcrates –que li va tocar- no va voler participar.

El 404 aC. acaba la Guerra del Peloponès amb la  derrota definitiva d’Atenes en la batalla d’Egospòtamos.  Esparta implanta el govern dels Trenta Tirans. Socrates no acceptarà l’ordre d’anar a cercar un ciutadà per eliminar-lo. El 403 aC es recupera una feble democràcia on pren força una actitud puritana defensa de la moral que consideraven agredida pels sofistes. Hom trobà que Sòcrates era un bon candidat per condemnar. S’havia relacionat amb Alcíbiades, oi amb els tirans Crícias o Càrmines. La llei d’amnistia política no permetia fer retrets als antics polítics però sí es podia atacar a Sòcrates.  Sòcrates es acusar d’impietat envers els déus i de corrompre els joves de la ciutat. Molts dels que el condemnaren pensaren que es commutaria la pena de mort pel desterrament. Sòcrates respecta la llei i acceptà la mort.

Algunes representacions pictòriques:

Rafaello Sanzio (1483-1520) L’escola d’Atenes. Stanza della Signatura. Palaus vaticans:

Alphonse Dufresnoy (1611-1668) Mort de Sòcrates. Galeria Palatina de Florència:

Antonio Canova (1757-1822) Sòcrates salvant Alcíbiades en el camp de batalla. Gipsoteca de Possagno:

Antonio Canova (1757-1822) Mort de Sòcrates. Gipsoteca de Possagno:

Jacques Louis David (1748-1825) La mort de Sòcrates. Metropolitan Museum Nova York:

J.F.P. Peyron (1744-1814) Sòcrates treient Alcíbiades dels encants de la voluptositat. Museu Municipal de Guéret:

J.B. Regnault (1754-1820) Sòcrates arrencant Alcíbiades dels braços de la voluptositat. Museu del Louvre de París:

F. Hayez (1791-1882) Sòcrates descobreix Alcíbiades en el bordell. Palazzio Papadopoli de Venecia

C.Dusi (1808-1859)Alcíbiades al bordell. Museus Cívics d’Història i Art de Trieste:

G. Hernández Amores (1823-1894) Sòcrates renyant Alcíbiades. Museo del Prado de Madrid. Casón del buen retiro:

Durant els segles XX i XXI no hi ha gaire bé cap representació artística destacable de Sòcrates. Tal vegada es pugui fer referència al partit de filòsofs entre Alemanya i Grècia. En aquest partit que semblava estar abocat a l'empat, Arquímedes té una idea genial al mig del camp i en una jugada amb combinacions amb Sòcrates i Heràclit, acaba passant a Sòcrates que bat impecablement a Leibniz en el darrer minut del partit. De res va servir el canvi de Marx per Wittgenstein ni l'alineació de Beckenbauer. Tot i que Marx reclamava fora de joc, no més cal veure el video per concloure que fou un resultat just i necessari.
http://www.youtube.com/watch?v=T5qsTzuLe1I

Moments destacables:

APOLOGIA DE SÒCRATES

[17 a] “De les moltes mentides que han preparat, me n’ha sobtat una, aquella en què deien que calia que vosaltres anéssiu alerta per por que no us deixéssiu enganyar per mi, perquè, segons ells, sóc un xerraire hàbil.”

[19 b]...”cal llegir la seva acusació jurada: Sòcrates és culpable perquè investiga el que hi ha sota terra i dalt del cel, capgira el pitjor argument i el fa semblar el millor, i ensenya als altres aquestes mateixes coses.”

[21 d] “Quan me n’anava, meditava tot sol: Certament jo sóc més savi que aquest home . És possible que cap de nosaltres dos no sàpiga res de bo, però mentre aquest home creu saber alguna cosa i no la sap, jo, com que no sé res, tampoc no ho crec. Per tant, almenys sembla que jo sóc més savi que ell en aquesta petita cosa, en el fet que, allò que no sé, tampoc no crec saber-ho.”


[23 b]...”agafem la seva acusació jurada. Diu així: Sòcrates comet delicte per corrompre els joves i no creure en els déus en què la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves. Aquesta és l’acusació.”


En [25 a] respón a Melet que si efectivament corromp als joves ho ha fet per desconeixement i per tant no cali portar-lo davant el tribunal per castigar-lo sinó instruir-lo adequadament. Es la creença socràtica de que les faltes de les persones ho són per desconeixement, per la ignorància. Per tant, el remei del mal és la instrucció, no el càstig.


[26 d] “I a més ¿es que potser aprenen de mi els joves allò que en qualsevol moment poden comprar [26 e] per com a molt una dracma a l’orquestra” (els llibres eren assequibles)


[28 a]”Això serà el que em farà perdre, si soc condemnat, no Melet ni Ànitos, sinó la calúmnia i l’enveja de molts. Aquestes passions precisament han condemnat molts altres homes de bé i crec que en el futur encara en condemnaran més. [28 b] I estic segur que aquesta plaga no s’aturarà mai.”


[30 b] ...”la virtut no prové de les riqueses, sinó que de la virtut provenen les riqueses i tots els altres bens dels humans, tant els públics com els privats.”


[34 d]...”també  jo tinc parents i, per cert, també tinc tres fills, un ja adolescent i dos de petits.” Es casà amb Xantipa quan ja era gran. En el moment de l’acusació tenia un fill d’uns 18 anys, un de més petit i un altre que encara anava en braços de la seva mare quan el va anar a visitar a la pressó.


[35 e] 281 vots condemnatoris 220 absolutoris. Comença la contraproposta a la pena de mort.


[38 c] 361 vots condemnatoris 140 absolutoris.


[40 c] “De fet, la mort és una d’aquestes dues coses: o bé el que ha mort no és res i no té cap sensació o bé, segons es diu, la mort és , per a l’ànima un canvi de casa o una transmigració des d’aquí cap un altre lloc. [ Teoria òrfico-pitagorica de l’ànima atrapada dins el cos, base del cristianisme.] Si és l’absència de tota sensació, com un mena de son [40 d] on el qui dorm no té cap somni, la mort és un guany meravellós. En efecte crec que si algú agafés aquella nit durant la qual ha dormit tan profundament que ni tan sols no tenia somnis i la comparés amb altres nits i els altres dies de la seva vida, i hagués de dir, després d’haver reflexionat, quants dies i quantes nits durant la seva vida havia viscut més bé i més dolçament que aquella nit, crec que no solament una persona corrent sinó també el Gran Rei en comptaria ben pocs, [40 e] de dies i de nits que es poguessin comparar amb aquella.(...) Si la mort és com un viatge des d’aquí cap a un altre lloc(..) en arribar a l’Hades(...) [41 a] ¿Què pagaria un de vosaltres per trobar-se amb Orfeu i Museu, amb Hesíode i amb Homer?. Jo personalment voldria morir moltes vegades, si això és cert.”


[41 d] “Encaro us demano això darrer: [41 e] quan els meus fills siguin més grans, corregiu-los, ciutadans, i exhorteu-los com jo he fet amb vosaltres, si us sembla que s’ocupen més de les riqueses i dels altres béns materials que de la virtut. I si presumeixen de ser alguna cosa sense ser res, feu-los-en retret, com jo a vosaltres, dient-los que no es preocupen del que cal i que es creuen que són una gran cosa, malgrat no ser dignes de res.”


CRITÓ


[44 c] “Però, bon amic Critó, ¿per què ens importa tant el parer de la gent? Els més assenyats, l’opinió dels quals sí que val la pena de considerar, pensaran que les coses s’han fet tal com s’havien de fer.”



[48 a] “Per tant, benvolgut amic, no ens hem de preocupar molt del que dirà de nosaltres la gent, sinó d’allò que dirà el que és competent en temes de justícia i d’injustícia, encara que sigui un de sol, i d’allò que dirà la veritat mateixa.”


[49 b] SÒCRATES.-“¿I, si un pateix el mal, tornar mal per mal és just, com diuen molts, o injust?
CRITÓ.- En cap cas és just.
SÒCRATES.- Efectivament, fer mal als homes no és diferencia en cap aspecte d’actuar injustament.
CRITÓ.- Dius la veritat.
SÒCRATES.-Així, no s’ha de respondre una injustícia amb una altra injustícia ni s’ha de fer mal a cap ésser humà, qualsevol que sigui el mal que se n’hagi rebut.”

[49 d] “Així, doncs, reflexiona tu amb molta atenció si estàs d’acord amb mi i, si et sembla bé, comença a deliberar a partir del principi que mai no és bo cometre cap injustícia, ni venjar-se fent el mal a canvi, quan es rep el mal.” [la tradició contemporània deia que calia ser molt amic dels amic i molt enemic dels enemics]


ISBN 10: 84-8264-264-2
Título: Apologia de Sòcrates
Autor/es: Platón (428 a.C.-347 a.C.)
Lengua de publicación: Catalán
Edición: 1ª ed., 1ª imp.
Fecha Edición: 10/2000
Publicación: Edicions de La Magrana
Descripción: 144 p. 20x13 cm
Encuadernación: rúst.
Colección: Butxaca [Ver títulos]
Materia/s: HP - Filosofía
Precio: 10,58 Euros

dissabte, 15 de setembre del 2012

Mater tua mala burra est.

Mater tua mala burra est.
La teva mare menja pomes podrides o menja pomes vermelles

El verb est, en aquest cas, és la tercera persona de edo (edo, edis o es, edit o est)
Mala és el plural en acusatiu de malum (poma)
Burra no està gaire clar. Per a uns és podrides, per altres vermelles. En qualsevol cas mai és el que sembla a primer cop d'ull.


També és força útil en bases de dades:
Ad summun - To the summit (to the top)

divendres, 14 de setembre del 2012

Diàlegs dels déus de Llucià de Samòsata

Diàlegs dels déus de Llucià de Samòsata
Escriptors Grecs, Llucià, Obres. Vol I
Barcelona, Fundació Bernat Metge 1966
Text revisat, introducció i versió de Montserrat Jufresa
Revisió per Josep Alsina
Dialogi Deorum, ΘΕΩΝ ΔΙΑΛΟΓΟΙ 44 pàgines
Dialogi Marini, ΕΝΑΛΙΟΙ ΔΙΑΛΟΓΟΙ 19 pagines

De comedia poca, però com a repas de mitologia no en té preu..

Dialogi Deorum, ΘΕΩΝ ΔΙΑΛΟΓΟΙ

A destacar:
VIII Hefest (Vulcà) i Zeus(Júpiter): Naixement de Atenea (Minerva) del cap de Zeus.
IX Poseidó (Neptú) i Hermes (Mercuri): Naixement de Dionís (Bacus).
X Hermes i Helios (Sol): Zeus vol que s’aturi el dia i la nit per poder estar amb Alcmena (esposa d’Amfitrió)
XII Afrodita (Venus) i Eros (Cupido): Bronca d’Afrodita al seu fill Eros
XIV: Hermes i Apol•lo: Mort de Jacint a mans d’Apol•lo
XV Hermes i Apol•lo: Apol•lo voldria ser sorprès per Hefest amb Afrodita en lloc d’Ares (Mart). Hermes comenta que ell tingué un fill amb Afrodita: Hermafrodita
XVII Hermes i Apol•lo: Parany d’Hefest per atrapar a Afrodita i a Ares. Ara és Hermes qui voldria ser trobat en lloc d’Ares.
XVIII Hera (Juno) i Zeus: Sobre Dionís i la seva expansió per la Terra
XIX Afrodita i Eros: Por d’Eros davant Atenea. Impossibilitat d’agafar a Artemís (Diana)
XX Judici de Paris: θεων κρίσις
XXII Pan (Faune) i Hermes: Pan li diu a Hermes que és fill seu i de Penèlope, dóna d’Ulisses.
XXIII Apol•lo i Dionís: Priap intenta fer-s’ho amb Dionís
XXIV Hermes i Maia: Hermes li explica a la seva mare –Maia- que està estressat.
XXV Zeus i Helios: Accident de trànsit del fill d’Helios.


Dialogi Marini, ΕΝΑΛΙ ΟΙ ΔΙΑΛΟΓΟΙ
I Doris i Galatea: Doris es riu de Galatea per tenir a Polifemo enamorat
II Cíclop i Posidó: Cíclop li explica al seu pare com Ulisses li ha cremat l’ull fugint sota les ovelles.
V Penèlope i Galene: La poma de la discòrdia
VI Iris i Posidó: Sobre l’illa errant de Delos
XII Doris i Tetis: Danae i el seu fill Perseu són abandonat al mar dins una caixa
XIV Tritó i Nereides: Casament de Perseu i Andròmeda (abandonada per Teseu)

dijous, 13 de setembre del 2012

Mirmidons i formigues. μυρμήγκι

Segons Estrabó, els mirmidons, companys d'Aquiles en la guerra de Troia, prengueren aquest nom de les formigues ja que van tenir que fer grans files d'homes per netejar els seus camps de pedres.

En grec, formiga es diu μυρμήγκι

divendres, 7 de setembre del 2012

EL CICLOP de EURÍPIDES


Cap el 410 a.C *
Traducció de Ramon Torné, 1994 seguint el text grec de l’edició de R.A.S. Seaford (Oxford 1988)
Edicions La Magrana

Personatges:
Polifem (ciclop)
Silè (sàtir)
Corifeu (fills de Silè)
Cor (veu en off)
Ulisses (heroi de Troia)

PRÒLEG
A Sicília,[1] al mateix peu de l’Etna, a l’entrada d’una gran cova:
Silè [2]invoca a Dionís (Bacus) i el fa responsable dels seus mals explicant la història del déu del vi. Silè presumeix (i menteix) d’haver mort gegants en ajut de Dionís i de naufragar per anar-ho a ajudar en altres aventures. De resultes d’aquest naufragi van arribar a Sicília, terra dels ciclops i van acabar com a esclaus de Polifem. Silè escolta un soroll.

PARODE
Descripció dels prats i enyorança de Dionís.

EPISODI I
Silè veu els grecs que estan desembarcant per obtenir provisions pel seu viatge.
Ulisses li demana si pot trobar aigua i queviures. Reconeix als sàtirs com a servidors de Dionís i es presenta a Silè. Silè també el reconeix i li comenta la seva fama de mentider.
Ulisses li explica el seu naufragi i Silè comenta la coincidència. Silè explica com és la vida en la illa dominada pels ciclops antropòfags i abstemis –sense festes dionisíaques- .
Ulisses comença a ensarronar a Silè per que li ajudi. Li comprarà carn, mató i llet a canvi de vi.
Silè ho tasta i Ulisses li comenta que també li pagarà amb or. Silè no vol or, sols vi.
Mentre Silè comença a desvariar i a dir que sols l’importa el vi el CORIFEU [3] li demana que va passar a Troia i que ha estat d’Helena. Comenta que les dones haurien de desaparèixer del mon (llevat d’alguna per a ell mateix).
Silè surt de la cova amb els queviures i els hi demana que marxin ràpid, però... apareix Polifem. Silè diu als grecs que s’amaguin dins la cova però Ulisses ho rebutja. No poden quedar com a covards desprès d’haver lluitat a Troia contra innumerables enemics.
Polifem arriba i sorprèn al CORIFEU ballant danses dionisíaques. Demana als sàtirs com està el seu ramat i si tot està a punt per dinar. De sobte veu als grecs i a Silè amb la cara tota vermella. Polifem pensa que els grecs li han pegat. El que passa es que Silè està tot borratxo.
Silè li confirma –mentint- que li han pegat quan mirava de defensar els ramats de Polifem.
Polifem s’estranya de que hagin gosat de robar al fill d’un déu.[4]. Silè comença a inventar malifetes que els grecs li havien de fer a Polifem. Polifem, tot emprenyat demana que preparin focs i olles per menjar-se als grecs.
Ulisses es defensa explicant la veritat i Silè diu que menteix abraçant-se als genolls del ciclop i dient-li “oh ciclopet, el més bufó, senyoret meu” i que es morin els seus fills (el corifeu) si menteix.
El corifeu diu que menteix, que els grecs diuen la veritat i demanen a Polifem que no se’ls mengi.
Polifem respon que es creu a Silè mes que a ningú però que interrogarà als grecs.
Ulisses respon que venen de Troia i Polifem li retreu que hagin lluitat per culpa d’una dona. Ulisses argumenta que la causa l’han provocat els deus [5]. Li recorda que han defensat els temples del seu pare –Posidó- i demana el respecte que la tradició fa que es tingui pels nàufrags.
Silè deu notar que Polifem dubta i li recorda que Ulisses és un ensarronador i és al primer que s’ha de cruspir.
Polifem contesta que no te por de res i no ha de respectar cap tradició. Ni tan sols ha de respectar a Zeus, de fet, els seus pets poden competir perfectament amb el tro de Zeus. El seu únic deu és la seva panxa. Tot d’una fica els grecs dins la cova.
Ulisses –que es veu en un perill molt major que a Troia- invoca l’ajut d’Atenes i de Zeus.

ESTASIM I
Descripció terrorífica del banquet .

EPISODI II
Ulisses li explica al corifeu que ja s’ha menjat dos dels seus companys (els més lluents). Ulisses ha hagut de fer-li de cambrer però ha tingut una pensada i li ha donat a veure vi. A Polifem li ha encantat i -com que no estava acostumat al vi i amb la pesantor de la digestió- s’ha adormit.
Ulisses li planteja al corifeu que té una idea que podria fer que els grecs i els sàtirs puguin fugir de Polifem. Li diu que el propi Silè està borratxo però conforme amb la idea. Els sàtirs s’il•lusionen de poder fugir de la tirania de Polifem i poder tornar a la seva vida dionisíaca de vi i sexe.
El pla consisteix en aprofitar que Polifem vol compartir el vi amb els seus companys. El corifeu creu que Ulisses el vol despenyar però no és aquesta la idea d’Ulises. La idea del grec és fomentar l’egoisme del ciclop –que es quedi tot el vi sense compartir-lo- , emborratxar-lo i –quan estigui adormit, clavar-li una estaca ben afilada en l’ull.
Un cop encegat el ciclop els grecs, els sàtirs i Silè embarcaran i fugiran de Sicilia.
El corifeu vol participar en el clavament de l’estaca i Ulisses li contesta que cal que li ajudi.

ESTASIM II
Es donen ànims, es veu al ciclop borratxo i hom ja imagina tornar als ritus dionisíacs.

EPISODI III
Polifem borratxo escolta les alabances del vi i de Dionís que fa Ulisses. Li pregunta si pot compartir-ho amb els seus germans, els altres ciclops. Ulisses li recomana que se la quedi per a ell tot sol. Li adverteix que les borratxeres sovint porten baralles i pot ser perillós. Polifem no te por de ningú però davant els arguments de Ulisses li demana parer a Silè.
Silè li confirma que no ha de compartir-ho i que es millor que es quedi a la seva cova. Polifem queda convençut i li demana a Ulisses quin és el seu nom.
Ningú, respon Ulisses.
Polifem està content i li diu que –com a premi- serà el darrer que es menjarà. Silè, mentrestant, se les va empescant per anar bevent copes de vi. Polifem canvia de coper. Ara vol que sigui Ulisses qui li ompli el got. Ulisses li fa beure sense parar fins que es quedi adormit. Polifem comença a acaronar a Silè que li agrada molt més que qualsevol dona.
Silè s’espanta una mica i Polifem se’l porta cap algú racó de la cova.
Ulisses engresca al corifeu i li diu que és el moment i que ha de ser valent. El corifeu tem el que li pugui passar a Silè.
Ulises invoca l’ajut de Hefest i del Somni. I si no li han d’ajudar aquests, que sigui la Sort qui l’ajudi –cosa que representaria que és mes poderosa que els altres déus -.

ESTASIM III
L’estaca està preparada i s’albira poder tornar amb Dionís.

EPISODI IV
Ulisses reclama silenci. El corifeu demana ajut al COR [6] però el cor és una mica gallina i dona qualsevol excusa per escapolir-se. Ulisses se n’adona que són uns “aliats de pacotilla” i si més no els demana que donin ànims. El cor, per això, no té cap problema i s’hi posa a animar.

ESTASIM IV
Vinga, vinga,...

EXODE
Polifem crida de dolor i el corifeu se’n refot. El corifeu li demana que que li passa. Polifem contesta:
-“Ningú” m’ha cegat.
El corifeu li contesta que –per tant- ningú li ha fet res i continua jugant amb el nom “Ningú”. Polifem li demana que li ajudi a trobar als grecs. El corifeu li indica just al contrari i comença a jugar amb ell fent que es colpegi i donant-li presses.
Ulisses li contesta que té a “Ulisses” ben custodiat. Polifem s’estranya d’aquest nou nom i li pregunta si ha canviat de nom. Ulisses li contesta que aquest és el seu veritable nom.
Polifem se n’adona que s’ha complert l’oracle: ell es quedaria cec per culpa d’Ulisses però Ulisses vagaria anys i anys pel mar abans d’arribar a Itaca.
Ulisses contesta que no ho aconseguirà i que tot seguit agafarà el seu vaixell.
Polifem diu que arrencarà una roca i la llençarà sobre el vaixell d’Ulisses.
Els sàtirs dansen i ballen tot contents de marxar amb Ulisses per retrobar-se amb Dionís.

FI


NOTES:

[*] Es considera una obra tardana. Eurípides morí el 406 a.C. Les seves últimes obres en vida foren escrites cap el 410/408 a.C. Es el únic drama satíric que ha quedat de nou dels que es sap que va escriure. La còpia que ha quedat és un manuscrit del segle XIV que fou retrobat el segle XIX per Percy B. Shelley (marit de l’autora de Frankenstein) i es conserva a Florència.


[1] A Sicília hi ha el volcà Etna on treballa Hefest (Vulcà) amb els ciclops i els gegants. L’estret de Messina (entre Sicília i la península italiana) és el lloc on habiten Scilla i Caribdis

[2] Vell, gras i calb. Es el pare dels sàtirs.

[3] Representació en un sol personatge –parlant en primera persona del singular- de tots els sàtirs.

[4] Polifem era fill de Posidó. Això marcarà el destí d’Ulisses i els seus companys.

[5] Afrodita va concedir a Paris, com a premi per escollir-la com la més bella, l’amor d’Helena.

[6] Veu en off que explica i resumeix el que va passant entre els episodis (els estasims). En aquest moment entra dins l’episodi però excusant-se.

COMENTARIS
En les funcions teatrals es representaven tres tragèdies i un drama satíric. El drama satíric era sempre de to divertit –en contrast amb les tres tragèdies anteriors- , però mantenint l’estructura de pàrode, episodis , estasims i èxode.

En aquest drama satíric, el cor està format per sàtirs i sovint apareix Silè.

Probablement, els primers drames satírics són del 520 a. C. Per tant, EL CICLOP ja seria un drama satíric molt consolidat en un genere ja centenari.

El públic tornava a gaudir amb el drama satíric d’una temàtica dionisíaca que abans també es vinculava a la tragèdia.

Son bastant constants en els drames satírics aquests temes:
Mercadeig (Ulisses vol negociar els queviures)
Instrucció (ensenyen a Polifem a veure vi)
Comicitat (comentaris dels satirs, enganys de Silè per veure vi, covardia del cor...)

La idea és plasmar que l’heroi viu amb el covard / ridícul / aprenent,,, (Quixot/Sanxo,..) i que malgrat els problemes que aquest contrapunt li causa, sempre se’n surt.

El ciclop és una adaptació del cant IX de l’Odissea amb algunes peculiaritats.
En l’Odissea, el pais del ciclop no te nom. Aquí és Sicilia
En l’Odissea no es detalla l’interior de la cova. Aquí cal una bona descripció.
En l’Odissea l’aventura dura un parell de dies. Aquí unes poques hores.
En El Ciclop la cova no queda tancada per la pedra.
En El Ciclop els grecs no s’escapoleixen sota els xais.
En El Ciclop cal destacar els referents sexuals i la misogínia

Finalment, Eurípides presenta un ciclop que rebutja els deus, plantejament que els sofistes, en aquell moment, estaven promocionant en favor d’una religió més vinculada a elements terrenals. Així el públic combinava el divertiment amb la reflexió.

L’any 692, l’església cristiana va prohibir el us de màscares de sàtirs.

dijous, 6 de setembre del 2012

Parmènides. Bertrand Russell

UNA HISTORIA DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL
Bertrand Russell

I . LA FILOSOFIA ANTIGA
Primera part: ELS PRESOCRATICS
5. Parmènides

Amb Parmènides de Elea (Sud de Italia) comença la recerca de quelcom no sotmés al temps.
Segons Plató, cap el 450 aC. el vell Parmènides dialogà amb el jove Sòcrates. Es certa la influència de Parmènides en Sòcrates i de Pitàgoras en Parmènides.

Parmènides inventà la metafísica (1) basada en la lògica. Considera els sentits com a simples il•lusions (2). Sols hi ha un esser veritable, infinit i indivisible: l’U. No és com Heráclit unió dels contraris. Els contraris no existeixen, sols l’U.

“Parmènides pressuposa que els mots tenen una significació constant, aquesta és en realitat la base del seu argument, que ell creu inqüestionable. Però encara que el diccionari o l’enciclopèdia ens donin allò que podem anomenar la significació oficial socialment sancionada d’un mot, quan dues persones empren el mateix mot no tenen mai el mateix pensament al cap”. (Pàg. 81) (3)

Notes Personals:
(1) La metafísica estudia los aspectos de la realidad que son inaccesibles a la investigación científica. Según Immanuel Kant, una afirmación es metafísica cuando afirma algo sustancial o relevante sobre un asunto («cuando emite un juicio sintético sobre un asunto») que por principio escapa a toda posibilidad de ser experimentado sensiblemente por el ser humano. Algunos filósofos han sostenido que el ser humano tiene una predisposición natural hacia la metafísica. Kant la calificó de «necesidad inevitable».

El peripatético Andrónico de Rodas (siglo I a. C.) al sacar la primera edición de las obras de Aristóteles ordenó estos libros detrás de los ocho libros sobre física (tà metà tà physiká). De allí surgió el concepto de «metafísica», que en realidad significa: aquello que en el estante está después de la física, pero que también de manera didáctica significa: aquello que sigue a las explicaciones sobre la naturaleza o lo que viene después de la física, entendiendo física en su acepción antigua que se refería al estudio de la physis, es decir, de lanaturaleza y sus fenómenos, no limitados al plano material necesariamente. http://es.wikipedia.org/wiki/Metaf%C3%ADsica

(2) Calderón. La vida es sueño

(3) !!!!!

dimecres, 5 de setembre del 2012

Heràclit. Bertrand Russell

UNA HISTORIA DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL
Bertrand Russell

I . LA FILOSOFIA ANTIGA
Primera part: ELS PRESOCRATICS
4 . Heràclit

Els grecs descobriren el raonament deductiu però els mancà l’inductiu (1). Intentar comprendre com raonaven, els seus prejudicis, ens serveix per reconsiderar les nostres veritats absolutes i qüestionar-nos com seran considerades en el futur.

Xenòfanes creia que tot era compost de terra i aigua. Tenia per cert que hom representava els seus déus a la seva imatge. “Els etíops representen els seus déus amb la pell negra”. Creia en un sol déu i es reia de la transmigració de les ànimes pitagòrica.

Heràclit, cap el 500 aC. era un aristòcrata d’Efés (Jònia) que pensava que πάντα ρει. Considerava el foc com la substància fonamental: tot neix amb la mort d’una altra cosa. “Els mortals són immortals i els immortals són mortals.”

Creu en la guerra: “la lluita és la justícia i totes les coses neixen i moren amb la lluita”. “La seva ètica és una mena d’ascetisme orgullós, molt semblant al de Nietzsche.”

“Aquest món, el mateix per a tots, no l’ha fet ni cap déu ni cap home. Sempre ha estat, és i serà un Foc viu, amb unitats que s’encenen i unitats que s’apaguen.” Creu en el canvi perpetu. “L’un es compon de totes les coses, totes les coses provenen de l’un.”

Perquè es produeixi el canvi -la guerra- cal el contrari. “Per a nosaltres és bo el contrari”. Com Anaximandre creu en la justícia còsmica. Déu és l’encarnació d’aquesta justícia còsmica. Tot es troba en un estat de fluxe: ποταμοις τοις αύτοις έμβαίνομεν τε και ούκ έμβαίνομεν, εiμεν τε καi ούκ ειμεν τε, és el no et banyaràs dues vegades en el mateix riu (2).

“La recerca de quelcom de permanent és un dels instints més profunds que duen els homes cap el conreu de la filosofia. Prové, sens dubte, de l’amor a la llar i el desig de trobar un refugi contra els perills; aquest desig, doncs, és més apassionat en aquells homes que viuen més exposats a una catàstrofe. La religió cerca la permanència de dues maneres: Déu i la immortalitat. En Déu no hi ha variacions; la vida després de la mort és eterna i immutable. L’alegria del segle XIX enfronta els homes a aquestes concepcions estàtiques, i la moderna teologia liberal creu que hi ha progrés al Paradís i evolució en la ment de Déu. Però adhuc en aquesta concepció hi ha quelcom de permanent: el progrés mateix i el seu objectiu immanent. I una petita perspectiva de catàstrofe farà retrocedir les esperances dels homes cap a les velles formes ultraterrenals; si hom troba desesperant la vida en la Terra, només pot cercar la pau en el Cel." pàg. 75

Per a algun teòleg, com el degà Inge, “La vida eterna no és la existència en tots els moments de la vida futura, sinó un mode de ser completament independent del temps, en el qual no hi ha abans ni després ni, per tant, cap possibilitat lògica de canvi.

Henry Vaughan (1621-1695)

I saw Eternity the other night,
Like a great ring of pure and endless light,
All calm, as it was bright;
And round beneath it, Time in hours, days, years,
Driv'n by the spheres
Like a vast shadow mov'd; in which the world
And all her train were hurl'd.

Notes personals
(1) El raonament inductiu apareix amb Francis Bacon cap al 1600

dimarts, 4 de setembre del 2012

Pitàgoras. Bertrand Russell

UNA HISTORIA DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL
Bertrand Russell

I . LA FILOSOFIA ANTIGA
Primera part: ELS PRESOCRATICS
3. Pitàgoras

Pitàgoras. Apareix la matemàtica com a argumentació demostrativa deductiva i mística. Neix a Samos. La seva màxima productivitat es xifra cap el 532. Samos era la rival de Milet. Pitàgoras abandona Samos i se’n va a Cròtona al sud d’Itàlia.
Al poc d’arribar Cròtona destrueix Sibaris (1) Eren les dues ciutat més importants del sud d’Itàlia.
Fundà una religió que considerava la transmigració de les ànimes i una sèrie de regles. La primera no menjar faves. D’altres: no recollir el que ha caigut a terra, no caminar per les carreteres, fer el llit i eliminar l’empremta del cos,...
El pitagorisme és un moviment reformista de l’orfisme. El conflicte etern entre racionalitat i mística –en Pitàgoras- es tradueix en oposició entre olimpisme i religió primitiva. Pitàgoras matisa la seva posició mística particular: “Hi ha homes, déus i essers com Pitàgoras”. Déu és una unitat indivisible i el món visible és fals i il•lusori.
Tot el que existeix torna a néixer, res és absolutament nou, tot el que està viu està emparentat.
En la societat que fundà Pitàgoras els homes i les dones eren acceptats per igual, la propietat i les troballes intel•lectuals eren col•lectius. El coneixement s’assolia desinteressadament.
La teoria, en el món òrfic, és contemplació apassionada i simpàtica (2). El nivell més elevat és el del espectador front al punt de vista actual on l’espectador és passiu i secundari.
Aquest ideal contemplatiu dugué a la creació de la matemàtica pura. Aquesta matemàtica és ideal. Per exemple, en la realitat, cap circumferència és exactament circular.
Els objectes eterns, ideals, perfectes són idees de Déu.
“Tota la concepció d’un món etern revelat a l’intel•lecte però no als sentits prové d’ell. Si ell (Pitàgoras) no hagués existit, els cristians no haurien concebut Crist com el Verb.”.

Notes personals:
(1) Interessants referències a Sibaris en Robin Lane Fox “El mundo clásico”
(2) Imagino que en el sentit de sim pathos (empatia)

dilluns, 3 de setembre del 2012

El animal humano. Una introducción a su etología de Enric Alonso Medina

El animal humano. Una introducción a su etología
Autor: Enric Alonso de Medina Alberich

Barcanova. Temas universitarios
1991 Barcelona.

ISBN: 84-7533-701-5

431 pàgines

Realment és difícil llegir aquest llibre i continuar considerant l'home com a espècie superior. Potser, si cal criticar alguna cosa, és l'abundància de dades que demostren la bestialitat humana en detriment de les aportacions etològiques pròpiament dites.

L'escola de Milet. Bertrand Russell

UNA HISTORIA DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL
Bertrand Russell

I . LA FILOSOFIA ANTIGA
Primera part: ELS PRESOCRATICS
2. L'escola de Milet

Els milesians foren els primers grecs que s’establiren a Egipte, al mateix temps, Milet era aliat de Lídia que mantenia relacions amb Babilònia. Eren olímpics, no dionisíacs, però no gaire practicants.

Tales predigué un eclipsi solar el 585 aC. Per a ell tot es compon d’aigua. Descobrí com calcular la distància d’un vaixell des de dos punts diferents a terra. També explicà com calcular l’alçada d’una piràmide. Fou un dels Set Savis de Grècia. Segons la llegenda s’enriquí predient la collida d’olives de l’any següent.

Anaximandre va néixer aproximadament cap el 610 aC. Per a ell tot prové d’una susbstància originaria única desconeguda. Aquesta substància és infinita, eterna, intemporal i engloba tots els móns. Creia que el nostre món és un entre molts.
Per la justícia còsmica i humana “les coses tornen novament allí d’on han sorgit tal com és ordenat; perquè es donen mútuament reparació i satisfacció per llurs injustícies conforme a l’ordre del temps”.
Al món hi ha una certa quantitat de foc, terra i aigua. Cada element, com un déu, intenta dominar els altres. La llei natural comporta l’equilibri entre tots. Això quadra amb la idea de que la justícia està per sobre de déus i homes. Els móns no han estat creats, han sorgit evolutivament. Aquesta evolució també afecta als animals. L’home descendeix dels peixos.
Hom diu que fou el primer en fer un mapa. Creia que la terra era cilíndrica.

Anaxímenes viurà el 494 la destrucció de Milet. Per a ell la substància fonamental és l’aire. La terra té forma de taula rodona. Influí en Pitàgoras (que ja considera la terra com una esfera mentre que els atomistes mantindran la idea d’Anaxímenes).
En el canvi de Milet pel Sud d’Itàlia com a punt central de la filosofia, l’orfisme tindrà molta més importància.

diumenge, 2 de setembre del 2012

El naixement de la civilització grega


UNA HISTORIA DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL
Bertrand Russell


I . LA FILOSOFIA ANTIGA
Primera part: ELS PRESOCRATICS
1. El naixement de la civilització grega

Es poden considerar com a “invencions” gregues:
Raonament deductiu
Matemàtiques
Filosofia
Història

L’escriptura apareix cap el 4.000 aC. a Egipte i a Mesopotàmia en forma d’ideogrames. Totes dues cultures apareixen al voltant de rius (Nil i Tigris/Èufrates) i en totes dues la agricultura esdevé fonamental front altres cultures pastorils. Coincideixen en el politeisme, divinitat del rei i presència d’aristocràcies militars i religioses.

En la religió egípcia, l’anima és jutjada per Osiris i ha de retornar al seu cos. Per assegurar aquest contacte amb els déus construeixen les piràmides (Keops 2570 aC) . Cal destacar un espai de 200 anys (1800-1600 aC) on Egipte fou dominat pels hikses, poble semita que ajudarà en la difusió del pensament egipci per Palestina i Síria.

Els babilonis són també un poble agrícola però amb un major component guerrer. Els seus orígens són sumeris i inventaren l’escriptura cuneïforme –sense vocals- cap el 3.000 aC. Amb el temps són substituïts pels semites. Les lluites entre les ciutats estat es donaven molt sovint. Finalment, la triomfadora –i constructora d’un imperi- fou Babilònia. Marduk, el déu babiloni, s’imposa sobre els déus de les ciutats conquerides.

Tant en Egipte com a Babilònia la religió està bassada en la fertilitat. El sol és mascle i la terra femella. El brau és símbol masculí de la fertilitat. La deessa Ishtar (símbol el lleó), la Gran Mare asiàtica serà interpretada com a Artemís/Diana pel món greco-llatí i com a Verge Maria pels cristians. En el Concili d’Efes, al 431, se li atorgà el nom oficial de Mare de Déu.

Porta de Ishtar a Babilònia:


La obligació dels déus –en aliança amb els poders- era tant aconseguir bones collites com triomfs en les guerres. I aliar-se amb el poder era determinar quina ha de ser la moral dominant. El codi d’Hammurabi (2067-2025 a.C.) és dictat pel propi Marduk. Infringir la llei no sols és una il•legalitat: és un pecat. A canvi, les castes sacerdotals determinen els ritus i construeixen els panteons on orar i ofrenar als déus.

Una diferència molt destacable entre la religió egípcia i la babilònica es que l’egípcia es preocupa principalment del més enllà i, en canvi, la babilònica es preocupa més dels elements terrenals. Fruit d’aquest interès són els avenços en temes vinculats a l’estudi dels astres amb la divisió del dia en 24 hores, del cercle en 360º i la predicció dels eclipsis solars.

Fins l’any 1000, el bronze és el metall dominant en la fabricació d’armes. Qui no tenia els materials necessaris havia d’obtenir-los mitjançant el comerç. Des de el 2500 fins el 1400 aC. es desenvolupa una de les cultures amb més capacitat comercial: els minoics(1). Un dels seus principals clients eren els egipcis –llevat d l’època dels hikses- i el moment de màxim comerç es situa en torn al 1500 aC.

Els minoics, amb la seva ciutat principal a Cnossos (amb el palau de Minos), artísticament estaven molt vinculats als egipcis però en temes religiosos ho estaven amb les terres de Síria i de l’Àsia Menor. Com els egipcis pensaven que en una vida més enllà de la mort serien jutjats pels actes de la vida terrenal. Adoraven als toros i –tant homes com dónes- realitzaven acrobàcies amb ells. El seu art és molt més alegre que el egipci. Les seves ciutats no tenien muralles. Probablement, la seva gran fórmula defensiva era el mar. Tenien dues escriptures lineals. La més antiga –lineal A- encara no ha estat desxifrada.
.
Imatge del palau de Cnossos en torn a l 1500:http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Crete_knossos_dolphins.jpg

Cap el 1300 els temples minoics són destruïts per un grup de grecs continentals. Són els micènics. De fet, els minoics, cap el 1600 havien exportat la seva cultura al continent grec conformant la cultura micènica. Els micènics la conservaran fins el 900 aC. i són el món –dins l’edat del bronze- en que Homer desenvolupa la Ilíada i l’Odisea.

El continent grec bàsicament rebrà pobladors de tres grups (per ordre cronològic): els jonis, els aqueus i els doris(2) Es molt fosc identificar els orígens de cada grup. El que sembla cert es que aquests tres grups interactuaren amb els micenis. La desaparició de la cultura micènica significa l’entrada en l’època fosca que durarà fins el VIII aC. La religió de les classes inferiors mantingué més la component micènica mentre que les classes superiors optaren per la influència indoeuropea dels doris.

Durant l’època fosca els fenicis (àmbit actual de les costes d’Israel, Síria i Líban) dominaren el mediterrani. Les seves principals ciutats foren Tiro, Sidón, Biblos i Acre. Es el moment de canvi del bronze al ferro.

Però el món grec, durant aquesta etapa s’expandeix al sud del Peloponès, a Sicília i al Sud d’Itàlia. Aquests territoris de l’actual Itàlia seran la Magna Grècia. Es un mon de petites comunitats a prop d’una ciutat una mica més gran. L’orografia situa aquestes poblacions en valls ben connectades amb el mar. Quan la població excedeix el nivell dels recursos disponibles, la solució es presenta en crear una colònia que, sovint, serà més important que la ciutat origen.
La dona, excepte en Esparta i Lesbos comença a ser reclosa dins la casa.

Fins i tot, en períodes de tirania, el rei no és absolut com a Egipte o Babilònia. Un consell el limita els seus poders.

Sovint, l’origen de la riquesa de les classes dirigents són les mines d’or i argent. Això es multiplicarà amb l’aparició de la moneda a Lídia (Asia Menor) cap el 700 aC.

Fruit del comerç ( o de la pirateria que sovint era el mateix) és l’adopció de l’escriptura. L’aprenen dels fenicis que, com la resta de pobles del sector sirià reberen influències d’egipcis i babilonis. Els fenicis evolucionen del dibuix cap el símbol sil•làbic i finalment la lletra. Els grecs l’adopten afegint les vocals.

Alfabet fenici:

El primer gran producte d’aquest alfabet foren les obres d’Homer. Sembla que es pot datar l’escriptura de l’Iliada i l’Odisea entre el 750 i el 550. Psistrat la introduí en Atenes entre 560 i 527. A Esparta no tingué gaire èxit. Homer ha netejat la seva obra dels déus antics a favor dels déus indoeuropeus, però les classes populars continuen tenint ben presents els déus micènics-minoics.

L’antiga religió era més tribal que personal. Quan hom la celebrava entrava en una mena de comunió amb la resta de ciutadans (3). Solsticis, collides es celebraven en col•lectivitat incloent sacrificis humans (4) i d’animals que es menjaven cerimoniosament.

Homer equipara als homes i els déus en les seves actituds, però respecta forces superiors com el FAT, la NECESSITAT o el DESTÍ. El fat serà fonamental per comprendre el pensament grec. Els déus grecs no han creat el món, sols l’han conquerit i viuen com a conqueridors poderosos que són. El cicle dels argius (de Tàntal a Orestes passant per Agamèmnon) és un relat de misèries, enganys i crims.

Homer, d’origen jònic, es fixat literàriament en el segle VI aC. (del 600 al 500 ). En aquest moment es pot considerar que neix la filosofia, la ciència, l’estudi de la naturalesa,.. es el moment de Confuci i Buda (5) i probablement de Zoroastre. Cirus acaba de fundar l’imperi persa(6) i Darius comença a sotmetre les ciutats jòniques. Això determina l’exili dels filòsofs i l’expansió de la religiositat jònica. Les batalles de Salamina i Platea aconseguiran alliberar temporalment les ciutats jòniques.

En aquest ambient, la religiositat popular honora a Hermes/Mercuri i Pan. Sovint es simbolitza a Pan amb una pedra rectangular i –donat que no tenen diners per toros- identifiquen a la cabra mascle com a símbol de fertilitat. Quan hi havia escassetat es fuetejava el pedrot que representava a Pan. Segons la tradició quan es feia algun sacrifici humà a Pan i algú menjava aquesta carn humana es convertia en licantrop. (7) Sembla que el nom original de Pan fou “Paon” que volia dir el pastor. Quan Atenes adopta el seu culte passa a anomenar-se παν (tot) (8).

Diònisos o Bacus era un altre déu no olímpic. Sembla que va arribar des de Tràcia (9) en temps neolítics. Quan els grecs descobriren la cervesa –i encara més amb el vi- van arribar a la conclusió que la intoxicació etílica era d’origen diví i el responsable era Diònisos. En el seu culte, lluny de l’ortodòxia olímpica, es trossejaven els animals i es devoraven en cru. “Tenia un curiós element de feminisme; les matrones i les donzelles respectables passaven nits senceres sobre les muntanyes pelades dansant extàticament, i en un estat d’intoxicació en part alcohòlica, però essencialment mística.”(pàg. 40) Les Bacants d’Eurípides reflecteixen aquestes celebracions.

Aquests ritus eren la pervivència de la no previsió en un món agrícola on es cerca el previsible, la part irracional front a la racional, del impuls front a la llei, la religió i el costum. “la prudència pot significar la pèrdua d’alguns dels millors aspectes de la vida”. (pàg. 41) El culte a Diònisos és la reacció contra la prudència i es perillós. El ritus dionisíac porta al entusiasme que, etimològicament significa introduir un déu dins d’un mateix (εν-Ζεύς). “El conflicte que oposa la prudència a la passió ha romàs viu en tota la història”.(pàg. 41).

La filosofia grega, sobre tot Plató, beu dels ritus dionisíacs, però no directament sinó a través dels plantejaments òrfics que canvien les intoxicacions físiques per les formes ascètiques.

Orfeu podria també tenir origen traci però té molt de minoic i egipci. Fou occit i trossejat per les bacants (10). El component musical és mes tardà.

Els òrfics creien en la transmigració del ànima i que patiria o gaudiria en funció de quina havia estat la seva vida en la terra. L’orfisme demanava purificació i els més ortodoxes evitaven la carn animal (11) Sols la mengen en celebracions rituals tot recordant com Diònisos fou trossejat i menjat pels titans. Al menjar el cos de Diònisos, els titans assoleixen una mica més de divinitat. No es van menjar el cor i Zeus va fer reviure a Diònisos ara ja sense part mortal, purament diví. D’aquesta manera, amb els rituals òrfics el ser humà s’apropa a la divinitat.

Pitàgoras fou un reformador de l’orfisme i influí en Plató que influí en la resta de religions occidentals. Cal destacar també el respecte a la dona tant en Pitàgoras com en Plató. “El sexe femení –diu Pitàgoras- és més piadós per natura” (pag. 45)

La tragèdia grega apareix com a derivada dels ritus dionisíacs. Eurípides honora especialment a Diònisos i Eros. En les seves obres, l’home “fred, correcte i just” sempre acaba malament. La serenitat d’Homer, Sòfocles o Aristòtil no és un model freqüent. Els misteris elueisians -oficials a Atenes- canten a les revelacions enfollidores de Diònisos. (12)

L’òrfic pateix en la seva vida terrenal esperant la unió en el diví mitjançant l’orgia (13). El món grec oscil•la entre la intel•lectualitat i la passió (14) estant més aprop de Prometeu que de Zeus: “Una part dels grecs –bé que no tots- eren apassionats, se sentien desgraciats, esqueixats per una lluita interior, enduts per l’intel•lecte cap a una direcció i per les passions cap a una altra, d’oposada, amb la imaginació suficient per a concebre l’infern i amb la voluntat autoafirmadora que el crea. Tenien una màxima: “No facis rés amb excés”. Però de fet eren excessius en tot –en el pensament pur, en la poesia, en la religió i en el pecat. La combinació de la passió i de l’intel•lecte era, precisament, allò que els feia grans, mentre ho foren. Cap d’aquests elements per separat no hauria estat capaç de transformar el món futur com els el transformaren. El seu prototipus mitològic no és el Zeus olímpic sinó Prometeu, l’home que robà el foc del cel i fou castigat amb el turment etern.”(pàg. 47)

Probablement l’orfisme sense la intel•lectualitat hagués portat al món grec a una religiositat “asiàtica”. Els òrfics formen esglésies –comunitats religioses- on s’acceptava a tothom un cop iniciat. Aquest model permetrà el desenvolupament de la filosofia en les Acadèmies, els Liceus, etc.


Notes personals:
(1) Els seus inicis es situen en el neolític preindoeuropeu i cap el 2300 entren ja en l’edat del bronze (aliatge de coure de Xipre i estany portat des de les illes britàniques). Cap el 1700 algun tipus de cataclisme –probablement un terratrèmol- destruí els seus palaus que tornaren a ser construïts.

(2) La invasió dòrica s’interpreta con els fets històrics en que es basa el mite dels Heràclides. Són els pobles grecs –els fills d’Hèrcules- que tornen per a exercir el seu dret de governar el Peloponès.

(3) Concepte de religió (re-ligare)

(4) Comprovats en restes arqueològiques minoiques

(5) Confucio 551-479 aC Buda 563-483 aC

(6) En 539 entra a Babilònia


(8) Según cuenta Heródoto, unos días antes de la Batalla de Maratón, un mensajero ateniense que volvía de pedir ayuda a Esparta encontró al dios y éste le prometió que vencerían a los persas. Por ello, tras ganar efectivamente la batalla a causa de un súbito pánico en las filas enemigas, fue incluido entre los grandes dioses reconocidos por el estado. En la propia ciudad de Atenas se le consagró una de las grutas de la vertiente Norte de la Acrópolis y se decretó en su honor una fiesta anual donde se realizaban carreras de antorchas.
Los ritos de fertilidad originales fueron asumidos a partir del siglo V por las Bacantes, que duraron hasta bien entrada la Edad Media. Desde entonces, y hasta nuestros días, la imagen tradicional de Pan se asocia con la imagen del diablo (en forma de macho cabrío) y los aquelarres. (wikipèdia).

(9) L’àmbit de Tràcia seria part de les actuals Grècia, de Bulgària i de Turquia. Els seus tres déus principals eren Ares, Diònisos i Artemís. Una de les seves tribus eren els Cicons, que donaren algun disgust a Ulisses.

(10) El trossejament és bastant habitual: Osiris recompost per Isis o Jesús “tomad y bebed, esta es mi carne” Diònisos, les mènades trossejen i mengen al rei Penteo...

(11) Com els pitagòrics.

(12) No cal rascar massa per veure la permanència dels ritus dionisíacs en els aquelarres de l’edat mitjana.

(13) Orgia pels òrfics és sagrament concebut per purificar l’ànima del creient i per permetre-li escapar del cicle del naixement.

(14) Mite de la caverna, mite del carro dels cavalls, Freud,...

dissabte, 1 de setembre del 2012

Biblioteca virtual Antorcha

El lloc web www.antorcha.net (Mèxic) ofereix una biblioteca virtual en format html -no PDF- amb una gran quantitat de títols. Els dos responsables de la pàgina s'encarreguen de la revisió dels textes. Tot i que hi ha força llibres de temàtica mexicana, cal destacar el volum de títols clàssics tant greco-llatins com renaixentistes.

Pel que fa a la qualitat, personalment he contrastat alguna part de la versió html de La tía Tula d'Unamuno amb l'edició de Espasa-Calpe Austral i la coincidència és absoluta. Per tant, sembla força recomanable.

A banda hi ha força links a altres documents de video, só, etc.

Biblioteca virtual:

Filosofia
http://www.antorcha.net/index/biblioteca/filosofia.html

Història:

Literatura:

Lloc principal:

Una història de la filosofia occidental de Bertrand Russell

Una història de la filosofia occidental
Filosofia antiga, catòlica i moderna.
Bertrand Russell

Traducció de Jordi Solé Tura
958 pàgines
Edicions 62, 2010
www.labutxaca.cat

Títol original: A History of Western Philosophy
1961


INDEX

SUMARI
PREFACI
INTRODUCCIÓ
I . LA FILOSOFIA ANTIGA
Primera part: ELS PRESOCRATICS
6. Empèdocles
7. Atenes i la cultura
8. Anaxàgoras
9. Els atomistes
10. Protàgoras

Segona part: SÒCRATES, PLATÓ I ARISTÒTIL
11. Sòcrates
12. La influència d’Esparta
13. Els orígens de les concepcions de Plató
14. La utopia de Plató
15. La teoria de les idees
16. La teoria de Plató sobre la immortalitat
17. La cosmogonia de Plató
18. El coneixement i la percepció en Plató
19. La metafísica d’Aristòtil
20. L’ètica d’Aristòtil
21. La política d’Aristòtil
22. La lògica d’Aristòtil
23. La física d’Aristòtil
24. La matemàtica i l’astronomia primitives a Grècia

Tercera part: LA FILOSOFIA ANTIGA DESPRÉS D’ARISTÒTIL
25. El món hel•lenístic
26. Els cínics i els escèptics
27. Els epicurs
28. L’estoïcisme
29. L’imperi romà i la cultura
a. La influència directa de Roma sobre el pensament grec
b. La influència de Grècia i de l’Orient sobre Roma
c. La unificació del govern i la cultura
d. Els musulmans com a vehicle de l’hel•lenisme
30. Plotí


II. LA FILOSOFIA CATOLICA
Primera part: ELS PARES

1. L'evolució religiosa dels jueus
3. Tres doctors de l'Església
5. Els segles V i VI
6. Sant Benet i Gregori el Gran

Segona part: ELS ESCOLÀSTICS
7. El Papat durant l'època de les tenebres
8. Johannes Scotus
9. La reforma eclesiàstica al segle XI
11. EL segle XII
12. El segle XIII
13. Sant Tomàs d'Aquino
14. Els escolàstics franciscans
15. L'eclipsi del Papat

III. LA FILOSOFIA MODERNA
Primera part: DEL RENAIXEMENT A HUME

1. Característiques generals
2. El Renaixement italià
3. Maquiavel
4. Erasme i More
5. La Reforma i la Contrareforma
6. El naixement de la ciència
7. Francis Bacon
8. El "Leviathan" de Hobbes
9. Descartes
10. Spinoza
11. Leibniz
12. El liberalisme filosòfic
13. La teoria del coneixement de Locke
14. La filosofia política de Locke
15. La influència de Locke
16. Berkeley
17. Hume

Segona part: DE ROUSSEAU A L’ACTUALITAT

18. El moviment romàntic
19. Rousseau
20. Kant
21. Corrents de pensament del segel XIX
22. Hegel
23. Byron
24. Schopenhauer
25. Nietzsche
26. Els utilitaristes
27. Karl Marx
28. Bergson
29. William James
30. John Dewey
31. La filosofia de l'anàlisi lògica