Es encara més divertit que les Històries verídiques sobre tot quan apareix la parella de Menip i Diògenes fotent-se de rics, herois, poderosos i resta d'esser que considerant-se quelcom important arriben a la mort i queden equiparats amb tota la resta de calaveres.
La traducció d'Albert Berrio és força accesible i, pel que fa a la introducció, cal destacar algun paràgraf molt entenidor com ara:
El segle II dC i, en general, tota l'època romana, ha estat considerat per tots els historiadors del món grec com una època de crisi.
"Pel que fa a la religiositat, la crisi es manifesta en la descomposició de la religió tradicional: en la pólis, religió i vida pública estaven tan estretament unides que no era possible que l'una variés de forma substancial sense arrossegar l'altra. Per això, quan es produeix la desintegració de la ciutat-estat durant el segle IV aC, els déus tradicionals i les contalles sagrades queden reduïts a la condició de matèria literària i passen a ser objecte d'estudi dels antiquaris i compiladors. El culte ciutadà dels déus tradicionals continua practicant-se com una part de la vida pública acceptada per tots, com una expressió de patriotisme cívic, però els sentiments religiosos dels individus es dirigeixen cap a nous objectes de culte: els governants (reis hel·lenístics, primer, i emperadors, més tard), la Thykhé (idea negativa de l'inexplicable i imprevisible), les divinitats orientals (Serapis, Isis, etc.) A l'època romana, predomina el sentiment que el món està sotmès a forces malignes i la religiositat s'orienta cap a l'adquisició de tècniques que garanteixen la salvació individual: llibres sagrats, revelacions personals a través d'oracles, somnis o visions, ritus mistèrics, ocultisme i màgia.
La desintegració de la religió tradicional té dos efectes contradictoris que fan que alguns parlin, referint-se a aquesta època, d'esquizofrènia espiritual: d'una banda, assistim a una exacerbació del sentiment religiós que condueix a la superstició; d'una altra banda, es consolida, marginalment, un racionalisme extrem que, en matèria religiosa, pren forma d'ateisme i agnosticisme.
(...) La filosofia i la ciència, per tant, deixen de valorar la veritat per ella mateixa, abandonen tota pretensió de curiositat desinteressada i es presenten com a tractaments de salvació. D'aquesta manera el filòsof passa a ser un guaridor de l'esperit o un ministre del déus i els seus ensenyaments tenen més valor religiós que no pas científic.
Aquest clima és el que permet el desenvolupament del cristianisme. Ha de quedar clar, per tant, que, tot i que hi hagué una certa resistència al cristianisme, seria absurd separar sistemàticament cultura grega i cultura cristiana, i oposar-les. El cristianisme, és cert, és un moviment religiós i cultural d'origen no grec, però no s'hauria imposat com ho féu si no hagués respost a una sèrie de necessitats i de neguits de la societat hel·lenitzada i romanitzada d'aquell temps". pàg. 7
Es poden llegir en castellà dins:
http://historiantigua.cl/wp-content/uploads/2011/07/Samosata-Luciano-De-Dialogos-De-Los-Muertos.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada